Després de passar uns dies a l’Alguer tornem a estar llestos per a salpar de nou. Aquesta és una ciutat que estimem i una escala habitual de les rutes del veler Onas. Hem aprofitat per a passejar pels carrerons de la vila medieval, gaudir de la posta de sol sobre el cap de la Caça tastant un rom selecte, assaborir la millor cuina sarda de peix al restaurant amb un gran lema (solo pesce, solo fresco, solo la sera) i escoltar el català antic que hi parlen.
En la primera singladura d’aquesta travessa naveguem a motor cap al sud amb una mar de fons, molesta però inofensiva, produïda per la sirocatta dels darrers dies. A mitja tarda arribem a la desembocadura del riu Temo, fondegem a redós del nou espigó i enfilem riu amunt, amb la barqueta auxiliar, fins a la bonica i fotogènica població de Bosa. Hi arribem just a temps per a unir-nos a la ritual passeggiatta del vespre pel Corso Vittorio Emanuele II, el carrer principal i explorar els solitaris i tortuosos carrerons secundaris empedrats d’aquesta vila medieval multicolor. Després de prendre un bianco, Canonau, a la plaça tornem a sopar al veler Onas gaudint d’una espectacular posta de sol, ens agrada tornar a la calma i la solitud del veler a l’àncora en un fondejador segur.
Havent esmorzat, continuem el periple cap al sud navegant a vela, amb vent moderat de mestral, habitual a la costa de ponent de Sardenya, cap a la gran badia d’Oristany. Com que les condicions són bones ens aturem a dinar a sotavent de l’illa del Mal di Ventre, curiós nom per a una illa deserta però emblemàtica per als independentistes sards que l’han ocupat diverses vegades. Unes hores més tard entrem en les encalmades aigües de la badia, malgrat el vent intens, per a fondejar davant de les runes de l’antiquíssima població de Tharros, d’origen nuràgic i ocupada successivament per fenicis, romans, vàndals, bizantins i capital, fins que fou abandonada, del jutjat d’Arborea, un dels quatre regnes originals de Sardenya. Aquest és un dels nostres fondejadors preferits.
Poc abans de la posta de sol baixem en la barqueta i d’amagatotis, les runes ja estan tancades al públic, per a fer la foto del veler Onas entre les columnes romanes i pujar a la torre de San Giovanni amb una vista espectacular sobre l’istme de Sinni.
L’endemà cal matinar una mica, volem navegar fins a l’illa de San Antioco, a l’extrem sud-oest de Sardenya. Des de mig matí el vent de mestral, cada cop més fresc, ens permet navegar ràpids fins a l’àmplia rada d’aigües poc profundes entre les illes de San Pietro, San Antioco i Sardenya. Fa una certa basarda navegar a més de vuit nusos, amb el vent en popa a tota vela i amb el fons a poc més d’un metre sota la quilla, però coneixem molt bé aquests topants. Normalment anem a Carloforte, escala habitual de les nostres rutes però uns bons amics els consells dels quals val la pena escoltar, ens han recomanat insistentment Calasetta.
Com Carloforte, Calasetta té una història curiosa. A mitjans del segle XVI els Lomellini, genovesos al servei d’Espanya, van obtenir del Bei de Tunis el monopoli del corall a Tabarka com a pagament del rescat del corsari tunisià Dragut. Fortificaren l’illot, molt proper a la costa i el convertiren en un empori comercial famós arreu que va servir, també, com a lloc d’intercanvi de captius cristians a canvi de rescat, durant gairebé dos-cents anys. A mitjans del segle XVIII pressionats per diverses potències van haver de cedir l’illa al bei que l’ocupà sobtadament. Després de diverses vicissituds la majoria de genovesos tabarquins fundaren del no-res Calasetta i Carloforte i d’altres anaren a parar a la Nova Tabarca, l’illa propera a Alacant en condicions molt més precàries.
Calasetta és, doncs, una població relativament nova, feta amb tiralínies i sense massa personalitat aparent però autèntica i gens sofisticada, ens hi hem sentit molt a gust. L’ambient estiuenc a la plaça al vespre amb nens jugant, colles de joves i d’avis, famílies fent la passeggiatta i adolescents festejant és esplèndid.
Volíem quedar-nos uns dies més recorrent el sud de Sardenya, amb alguns fondejadors espectaculars i arribar a Càller, però les previsions meteorològiques anuncien una rolada del vent i cal aprofitar el mestral, favorable per a fer la travessa fins a Sicilia abans que entri el llevant anunciat i contrari.
Salpem d’hora de Calasetta per a enfilar el canal entre les illes de San Antioco i San Pietro i poc després de passar entre els illots del Toro i la Vacca podem aturar el motor i navegar a vela en condicions gairebé ideals fins a la posta de sol. A poc a poc anem perdent Sardenya de vista, naveguem còmodes i prou ràpids, amb el vent per l’aleta i un lleuger marejol a favor, fins i tot, hem albirat dofins, tortugues i un catxalot. No es pot demanar gaire més.
Al vespre cau el vent, tal com estava previst. Continuem, resignats, a motor tota la nit, sota la lluna plena i amb el mar com un plat. L’endemà al migdia comença a bufar vent de llevant, fluix encara però suficient per a recalar amb una agradable cenyida a l’illa de Favigana, molt a prop de Sicília. Ha estat una travessa agradable.
Passarem els pròxims dies navegant tranquil·lament de cala en cala a les illes Egadi. Fondegem cada nit en cales tranquil·les d’aigües turqueses com cala Rotonda, el Lido Burrone. Anem també fins al poble a fer la compra, passejar i esmorzar canoli, canelons de pasta fullada farcits de ricotta dolça, típics de Sicília, menjar pasta con le sarde i veure Grillo, el nostre vi blanc sicilià preferit.
Finalment, en la darrera singladura d’aquesta travessa naveguem des de Cala Rossa, amb bastant de vent del sud-est, fins al port natural mil·lenari de Trapani, a Sicília on desembarcà el 1282 Roger de Llúria, almirall de l’esquadra aragonesa iniciant el domini català de l’illa. Amarrem a Columbus Yachting, una petita marina acollidora on sempre som ben rebuts. Trapani és una de les nostres ciutats preferides, ens encanta tornar a passejar pels carrerons àrabs d’aquesta ciutat plena d’esglésies i palaus barrocs, mercats a l’aire lliure i un passeig sobre les muralles amb unes fantàstiques vistes de la posta de sol.
