Finalment, al cap de tres mesos llargs de cabotatge entre la Costa catalana i les illes Balears i d’una setmana d’espera pacient, hem aprofitat una finestra meteorològica, entre les ponentades i els aiguats d’aquesta tardor tan tardorenca, per a creuar el mar Balear des de Maó i recalar al port de Badalona, la nostra base d’hivern. En aquesta darrera travessa, acompanyat pel meu germà, el veler Onas ha demostrat, tot i la maregassa i els vents lleugers, com de bé navega… i que ràpid!, em cau la bava. Amb el vaixell ben amarrat, cansat i satisfet puc repassar, ara si, el que sense cap mena de dubte ha estat un estiu diferent.

Abans que res vull agrair a tots els que malgrat les incerteses provocades per la situació de pandèmia i crisi econòmica heu decidit fer les vacances en el veler Onas.

Gràcies!!

Com a tothom, el coronavirus ens ha obligat a fer canvis. Després de 15 anys creuant la Mediterrània de punta a punta, proposant cada temporada destinacions diferents a Grècia, Itàlia, Croàcia o Tunísia enguany hem navegat per la costa Catalana i les illes Balears. Són llocs que estimem particularment i que coneixem molt bé, hi recalem cada any, però feia molt de temps que no eren la nostra destinació principal. No ha estat l’única novetat: l’Ana, copatrona i cuinera del veler Onas s’ha quedat a terra perquè, com a infermera, calia seguir al CAP on no podien prescindir de ningú. Ha estat la Bruna, la meva filla, flamant fotoperiodista, navegant experta i monitora de vela qui m’ha acompanyat en els periples estiuencs. Quants reptes!!

Així doncs, després de tres mesos de confinament, el mes de juny tornàrem a navegar per les aigües properes al municipi, per les de la regió sanitària després i finalment per tot Catalunya. Recordo especialment que en aquestes primeres sortides de matí, de dia o de cap de setmana amb petits grups familiars miràvem, tots, d’aprofitar apassionadament la recuperada llibertat i el contacte amb la natura després de tants mesos d’enclaustrament.

Un cop finalitzat l’estat d’alarma, sense limitacions, però mantenint les mesures preventives recomanades pel govern de Catalunya, iniciàrem les travesses de deu dies cap a les illes Balears. En els primers viatges navegàrem cap a Eivissa i Formentera. Les travesses van ser gairebé totes a vela, molt ràpides, amb una situació persistent de llevant que es va estendre gairebé fins a mitjans d’agost. Aquests vents no troben terra que els aturi des de Còrsega i Sardenya i quan arriben al mar Balear arrosseguen una maror considerable. Per això no vam poder visitar les illes Columbretes però ho compensàrem amb un fantàstic i inesperat sopar a Benicarló després d’haver salpat de matinada d’Eivissa, en un cas i amb una exploració, guiada per dos grans coneixedors de la costa de Tramuntana de Mallorca, en l’altre. Fins i tot ens descobriren una gran àncora romana en perfecte estat de conservació.

Els primers dies, sobretot a Mallorca, vaig tenir l’agradable sensació de tornar al segle passat, ja que a les cales només hi havia embarcacions locals, els ports estaven tranquils, els turistes no feien nosa… Una situació econòmicament catastròfica o, potser, l’oportunitat per a abandonar el monocultiu turístic tan extractiu i degradant.

A Eivissa vam haver d’evitar el port, que estava buit, pels preus exagerats de les marines. Una llàstima, ens hauria agradat fer una passejada per Vila sense animalons nocturns, però gaudirem de les fantàstiques postes de sol de Portroig, on l’Hèctor, el meu germà, mestre i patró professional, ens portava a sopar sota els estels a can Berri, un oasi de pau en mig de l’illa. També ancoràrem a les aigües increïblement clares d’Illetes, a Formentera, on férem una sardinada a bord, vam passejar per les platges de sorra blanca d’Espalmador i ancoràrem en les cales feréstegues del nord d’Eivissa passant per l’impressionant freu d’es Vedrà.

A finals de juliol, però, la indústria nàutica balear estava rendint ja a plena potència i les cales començaren a omplir-se de velers de xàrter barroer i superiots ostentosos amb joguines sorolloses. Tocava marxar cap a latituds més acollidores, a més, la situació del Covid 19 empitjorava a Catalunya i començàrem a rebre sol·licituds d’anul·lació tant dels tripulants que no s’atrevien a viatjar com dels que no els semblava bé el reforçament de les mesures que prenguérem a bord del veler Onas. Una circumstància complicada per a tots que anàrem solucionant dia a dia i cas a cas tan bé com vam saber.

En el primer viatge d’agost, forçats per una persistent tramuntana seguida del pas d’un front fred, vam decidir no anar a Menorca i navegar fins a la Costa Brava en la que seria una de les millors travesses de la temporada. Si feia anys que no navegàvem per les Balears en els mesos centrals de l’estiu, feia dècades que no ho fèiem a casa nostra. Va ser una experiència fantàstica que repetirem. Durant aquests deu dies vam remuntar la costa del Maresme fins a Blanes, vam haver de cenyir a la tramuntana de l’Empordà per arribar a la badia de Palamós i quan el vent del nord amainà, el garbí ens impulsà, potent, fins al golf de Roses. Vam fer una sardinada a bord a Port Lligat, doblàrem el Cap de Creus amb el mar com un plat i ens banyàrem als peus de les roques de cala Culip. Vam passar uns dies en “el mar de d’amunt”  fins al Port de la Selva i l’ancoratge privilegiat de cala Garvet en els nostres tripulants cuinaren un, molt adequat, pollastre amb escamarlans per a llepar-se’n els dits. En la ruta de tornada vam recalar en les cales i ports que no havíem visitat fins llavors com cala Montgó o Ses Ulleres, vam veure el Barça a l’Escala, vam passar les illes Medes en una boira espessa i recalàrem de nou a Badalona en la matinada del darrer dia .Val la pena conèixer la Costa Brava des del mar fins i tot al pic de l’estiu ja que no vam tenir cap problema per a trobar lloc a port sempre que fou necessari i vam ancorar en algunes de les cales més espectaculars del litoral català… i vam beure molt de cava!

Des de la nostra base de Badalona al començament i des del Port de Pollença, a Mallorca, després, navegàrem cap a Menorca en viatges de deu dies fins a mitjans de setembre. Tinc una molt especial estima a Pollença, ha estat moltes vegades una escala acollidora per a esperar que calmessin els temporals de nord abans de fer via cap a Barcelona. L’ancoratge és excel·lent, el port segur i la badia, envoltada de muntanyes, impressionant. M’agrada fer la caminada del capvespre vora els antics palauets a peu de platja, passejar entre les cases tan ben conservades de Pollença, encarregar l’ensaïmada a can Payeras i menjar frit mallorquí al cafè Moixet. Vam trobar-hi tot el que necessitàvem per a cada canvi de grup: bugaderia, supermercat, peixateria, ferreteries, botigues de recanvis i, segons la Bruna, el benziner més guapo de tot el litoral.

Menorca és la meva illa preferida, hi he viscut, hi tinc bons amics, he fet la volta a l’illa en veler més d’un centenar de vegades i la gent de la mar ens coneix. Només ha calgut posar-nos una mica al dia, amb l’ajuda inestimable de l’Eva del Trinidad. Gràcies Eva!

Cada deu dies salpàvem de Pollença per a creuar el canal de Menorca, directament, o amb escala a cala Ratjada si el vent de llevant eren excessius. Molts dels nostres col·legues prefereixen embarcar i desembarcar a Maó, a nosaltres ens agrada més viure l’experiència de les travesses en alta mar i recordar-nos que el veler no és només un apartament a primera línia de mar. Vam aprofitar els vents de gregal, mestral i tramuntana per ancorar al sud de l’illa i recórrer la costa nord, més retallada, amb vents dels altres quadrants. A vela, sempre que fos possible, navegàrem de cala en cala, evitant les més massificades i passant nits en llocs com Son Saura, amb aigües increïblement clares, Trebaluger, amb un riu que desemboca a la platja i una cova submergida secreta o a la necròpoli neolítica de Cala Coves. A l’illa d’en Colom feia l’excursió del vespre a Sa Torreta mentre la Bruna preparava les sardines a la barbacoa i els musclos al vapor, vivíem l’emoció d’entrar a vela per l’estret pas de la gran badia de Fornells o doblar el far de Favàritx. Buscàvem ratjades, meros i morenes en els esculls de Cala Pilar o anàvem a visitar el poblat talaiòtic de Trepucó, prop de Maó.

A finals d’agost una impressionant tempesta provocà caps de fibló i danys importants en la costa de tramuntana, previsors, ens va enxampar ben amarrats a port. S’anunciava ja la fi de l’estiu, la Bruna marxà a fer tràmits universitaris i l’Ana aprofità les vacances del CAP per donar-me un cop de mà, saciar les ganes de mar i fer una volta a Menorca a bord del veler Onas.

Recuperada la pubilla com a tripulant titular, amb l’illa pràcticament buida de turistes i temps incert, vam emprendre l’única volta completa a Mallorca d’aquesta temporada. Alternàrem ancoratges deserts com Canyamel o cala Mondragó a la costa de llevant, la grandiosa platja d’Es Trenc al sud, o la Foradada als peus de la serra de Tramuntana i pobles com Porto Colom, Andratx o Sòller. Recordo especialment una espectacular navegada amb spinnaker fins al parc nacional de l’arxipèlag de Cabrera i els dies que vam passar al parc. Vam fer l’excursió al far de punta Anciola acompanyats d’un biòleg i vam compartir la sorprenent història de l’arxipèlag habitat esporàdicament des de l’antiguitat per monjos, pescadors, pirates i presoners de la guerra del francès fins que fou declarat parc nacional el 1991, un procés ple d’entrebancs per part de l’exèrcit espanyol. Ens va impressionar trobar al petit port de Cabrera dues embarcacions interceptades, pocs dies abans de la nostra arribada, en què una trentena de persones havien navegat des del nord d’Àfrica fugint de la misèria. Mentre nosaltres preníem una cervesa a la terrassa de la pintoresca cantina ells es trobarien ja en un CIE. La loteria de néixer a una banda o altra de la Mediterrània.

Continuàrem el viatge cap al nord fins a la badia de Palma, fondejant a Portals vells. Des d’Andratx, on la Bruna diu que es menja la millor ensaïmada, passàrem el freu de la Dragonera i vam navegar sota la impressionant serra de Tramuntana amb una escala al port natural de Sòller. Aprofitàrem per a pujar a visitar el poble en el petit tren i doblàrem finalment l’extrem nord de l’illa, el cap de Formentor per a recalar de nou a Pollença.

A finals de setembre el meu fill Jan i un company van venir a acompanyar-nos en la travessa de tornada però preferirem navegar fins a Menorca i gaudir d’unes vacances familiars per la costa nord abans que entrés la poderosa mestralada que posaria fi, definitivament, a aquest estiu tan diferent.

Crec que ens n’hem sortit prou bé. Hem pogut mantenir el programa previst adaptant-lo a la meteorologia i les necessitats sanitàries sense massa contratemps, hem navegat molt a vela i hem gaudit de la vida a bord del veler de juliol a setembre.

En l’àmbit personal ha estat un privilegi poder compartir l’estiu amb la meva filla. Ha estat molt divertit i no era fàcil aguantar el ritme d’una feina tan intensa, conviure tant de temps en un espai petit o repartir-nos uns papers que l’Ana i jo teníem perfectament definits. Gràcies Bruna!

De totes maneres, l’inici tan tardà de la temporada i la baixada de preus ha comportat una reducció molt important de la facturació anual. Ens trobem en una situació econòmica complicada. Caldrà veure ara si podem aguantar i si encertem els canvis que estem preparant per a la temporada vinent.

Sigui com sigui cuidem-nos.