Text i Fotos: Dr Tenn Bioalcohol
Estava asseguda a l’aula magna, que ve a ser el teatre de les facultats on els eminents fan les dissertacions i els becaris que volen ser doctors defensen les tesis. El meu becari, el primer de tots tres, era allà dret, blanc com el paper, però impertèrrit. Tres paraules definien el seu periple: sang (de les rates que havia matat en nom de la ciència), suor (la d’ell, que pobre era el que s’ho havia currat) i llàgrimes (aquí podem dir que la cosa va anar repartida entre ell i jo). Fer una tesi en plena crisi econòmica en un grup emergent pelat de finançament té molt de mèrit. Per això sempre li hauré d’agrair la seva inconsciència. Doncs anem pel que estàvem; jo estava allà asseguda mirant-lo i pensava “ tu tranquil
que ho faràs bé, el pitjor ja ha passat, a més tindràs el premi que em perdràs de vista, què vols més? Però fes-ho bé, ara, no em facis quedar malament!!”. De seguida va engegar el rotllo “La malaltia de Parkinson…” Anava accelerat, havia començat massa de pressa, no aguantaria una hora així! I en un tres i no res vaig engolir com un forat negre tot el seu nerviosisme, el de la seva família que l’havia vingut a veure i el dels seus companys de laboratori. Crec que també vaig absorbir el neguit dels alumnes de medicina que s’estaven examinant dos pisos per sota. Tot plegat per mi com si fos una esponja. Vaig començar a suar tot i estar a 15 graus amb l’aire condicionat de la sala. El cor se’m va disparar, les mans em tremolaven i no era capaç d’escoltar res de res. I tot el calvari que havíem passat aquells quatre anys anava apareixent en flaixos. El pànic escènic de la directora de tesi! La por visceral a ser avaluada davant de tothom. Vaja tot plegat una empanada mental que em va fer veure llumetes en comptes de 
cèl·lules de colors. I vaig mirar de calmar-me respirant fondo. Això només deu funcionar a les parteres perquè jo, després de 3 respirades ja vaig hiperventilar. I en vistes que no podia pas fer un xou d’aquell calibre vaig intentar rebuscar en la memòria esdeveniments balsàmics, records per fer baixar les pulsacions i posar-me un somriure a la cara. He dit “baixar pulsacions” i no el que esteu pensant, que us estic veient. Després de tant d’estrès les neurones tampoc connecten massa bé però de seguida vaig recuperar les imatges: jo en un veler de quilla blau-marí, amb el vent espetegant-me a la cara i gaudint d’una cenyida de llibre. I així va ser! L’única manera de matar la taquicàrdia fou repassant singladures!!! Si, si, un escàndol, de jutjat de guàrdia, el pobre becari suant la cansalada, que si “neurones mortes” per aquí, que si “proteïnes que pugen i que baixen” per allà i la “jefa” navegant mentalment, passant d’ell olímpicament. I immediatament em vaig transportar a Croàcia l’estiu passat, que va ser la meva primera experiència amb l’Onas. M’havia aventurat per primera vegada a embarcar en un veler amb 7 estranys més. Jugava amb desavantatge, ells ja es coneixien de navegar altres estius plegats. Però de seguida hi vaig connectar, m’ho van posar molt fàcil. La gent de mar ja ho té, això. Immediatament vaig pensar que si repetien, estava salvada! Allò volia dir que l’experiència que 
tenia per endavant prometia. I així va ser, vaig quedar tan contenta amb la navegació, la vida a bord, i els amics que hi vaig fer que no me’n sabia a venir. Després vaig pensar que potser havien estat els efectes secundaris de la biodramina, que em feien veure les coses d’aquella manera. I per contrastar aquella sensació vaig decidir fer “el curs” de vela de creuer durant l’hivern amb ells. Un curs per a valents! Cinc sortides, de gener a maig, una al mes. Havia d’aprendre una mica d’allò que m’agradava tant. Calia formar-se, bàsicament per saber diferenciar estribord de babord i no dir “corda” sinó escota, cap o amarra. I allò va ser molt més seriós! Res de quedar-se empanat mirant l’horitzó, va ser dur! Quina manera de castigar el cos! Ens vam empassar una tramuntanada gèlida al gener, una garbinada assolellada al febrer, una navegada amb una migranya de cavall al març (aquesta era jo), una llevantada sorpresa a l’abril i al maig una navegada nocturna a la llum d’un quart minvant hipnotitzant. I després del curs ja era capaç de “veure” el vent, de muntar l’escota al winch correctament ( o de cagar-la i corregir-ho amb dignitat) o de cridar-li “pringat!” al veler 
que navegava amb les veles flamejant i voler-lo perseguir per guanyar-li la regata.
I tornant a l’aula magna, on el becari va haver d’enfrontar-se amb el temut tribunal, la història va acabar bé. Li van donar un excel·lent “cum laude”, vaja “amb llorers”, com el que posem als rostits. I pensant amb les navegades m’havia passat tot i m’havia tornat la calma i el somriure. Les pulsacions les deixarem estar perquè el dia va ser intens. I després d’allò ja em vaig poder agafar unes vacances nàutiques merescudes.
El primer d’agost vaig tornar a embarcar amb el mateix grup d’amics de l’any anterior, els esplèndids de Croàcia. Enguany havíem de descobrir Grècia amb l’Onas. Tot i així, la calor, el meltemi i la Merkel no ens ho van posar gens fàcil. Però tant bon punt poses un peu al veler, se t’oblida tot i només et preocupa la bona sintonia amb els teus companys de singladura i si farà bon vent per gaudir al màxim de l’experiència.
La ruta va incloure el golf Sarònic i el Peloponès. Massa meltemi per fer una incursió a les Cíclades. Vam dormir a Sunion sota unes ratxes
xiscladores de 40 nusos. Vam carregar piles a Porto Cheli. Vam descobrir uns racons d’aigües turmalines a Korakonisia. A Kilada vam gaudir d’un restaurant sense carta, on et llençaven els plats que anaven sortint de la cuina com si fossin frisbees. Vam descobrir la platja més bonica del món a Fokianos. Un canvi de vent previsible ens va portar a trobar recés a Leonidio, un poblet de pescadors al fons d’una vall vorejada per uns espadats de vertigen. Allí vam anar a visitar un monestir a dalt d’una muntanya que semblava encastat amb un martell al bell mig d’una esquerda del penya-segat. El periple va continuar fins a Dokhos, on vam fer un fondeig salvatge en una badia d’aigües transparents i plenes de peixos, pops i eriçons. I a Dokhos, la nit era tan fosca que vam sopar sota la via làctia. Vam descobrir Poros i la seva badia. I també vam arribar fins la platja tranquil·la d’Epidaure. Allà vam viure un esdeveniment gairebé místic en presenciar una obra d’Eurípides a les ruïnes del teatre antic. Vam seure dues hores immòbils presenciant una obra que feia més de dos mil anys que s’havia escrit. És a dir les nostres natges seien allà on van reposar les natges dels habitants d’Epidaure feia
més de dos mil anys, fent exactament el mateix, veient una tragèdia grega. Aquella, per sort va acabar bé. O això ens va semblar entendre… I com a fi de festa vam amarrar al port d’Eguina. Quin bé de déu de vida. Els vaixells amarrats al moll i només un carrer que el separava dels cafès i dels restaurants. I al vespre era com la rambla, amb tota la gent del poble i els passants del port que anaven amunt i avall gaudint de la nit, sopant o bevent en bars de terrasses secretes, amagats en carrerons tortuosos. I l’endemà vam acabar el periple un altre cop al Pireu.
I en acabar l’experiència, tot i que portes el cos ple de morats, que mudes la pell de les mans per culpa de les escotes, com si fossis una serp, i tens la cara cremada pel sol, anheles tornar-hi; si ho sé, una mica “massoca”, tot plegat. Però vols retrobar aquell microcosmos nàutic on t’hi vas guarir de tot, almenys per uns dies. I vols tornar a quedar eixordada pel vent navegant, i sentir el patatxef delicat de les onades que inventa el veler quan avança, de tronxar-te de riure amb la resta de ionquis de la vela, de tornar a entrellucar un dofí a estribord o de recordar 
que el més important en aquesta vida és deixar-te d’hòsties i anar de cara a barraca en tots els aspectes.
I acabes concloent que un cop passes per l’experiència de l’Onas, tal com te la plantegen l’Ana i en Toni, ja no hi ha volta enrere, ja formes part de la seva germandat.