“Deixar que passin coses.
Fer-te permeable a l’atzar, permetre el joc.
No imposar-te, donar-te, estar”
Martí Sales
Com cada any el mes de maig alternem les sortides de primavera amb les darreres preparacions del nostre veler per a la imminent temporada d’estiu. Els propers quatre o cinc mesos l’Onas navegarà milers de milles, passarà centenars de nits a l’ancora o en alta mar i acollirà desenes de tripulacions. Cal que tots els sistemes estiguin revisats, tenir totes les eines i recanvis necessaris i comprar tots el productes que no podrem trobar fora de casa. Aquest any hem anat encara una mica més de cul del que és habitual perquè les reformes realitzades en la cabina de popa s’han allargat fins a ben entrada la primavera.
A mitjans de maig vam tenir una averia a mitja travessa cap a 
Menorca, vam haver d’oblidar-nos dels nostres bonics plans i tornar a port, amb una previsió meteorològica incerta, a vela i amb molt poc vent. Un cop a terra reparàrem en poques hores i tornàrem a salpar. Saber superar una situació delicada en alta mar és important, fer-ho amb alegria i bon humor és brutal. Gràcies Ana, Glòria, Amadeu, Albert i Ia per convertir una sortida frustrada en un cap de setmana inoblidable. Fou llavors quan la Glòria ens va recordar aquests versos del llibre “Principi d’incertesa” de Martí Sales i que tan bé defineixen l’esperit amb que hauríem d’emprendre sempre un viatge per mar.
El moment de deixar amarres i salpar cap a Sicília, la nostra destinació d’estiu, va representar una certa alliberació. A partir de llavors només caldria navegar i tenir cura del veler i de les nostres tripulacions…
Aquest cop començàrem el viatge amb plàcides singladures costaneres que permeteren als nous tripulants habituar-se a la vida a bord i conèixer la maniobra poc a poc. Navegàrem cap al nord pel Maresme i la Costa Brava fins a Blanes, fondejàrem a Port Lligat i al 
Port de la Selva i arribàrem a Port Vendres cenyint a una tramuntana moderada. Després de fer una excursió al bonic poblet de Cotlliure vam emprendre la travessa del golf de Lleó amb dues llargues bordades, fins a Sète i fins a Marsella, per a poder navegar a vela malgrat els vents contraris.
A última hora del diumenge entràrem al Port Vell de Marsella, cansats després de dos dies de cenyida però disposats a conèixer la ciutat i dormir plans…i en tornàvem a sortir una estona més tard amb la cua entre les cames. Sorprenentment, no hi havia ni un sol amarre lliure…es veu que esperaven els luxosos velers d’una regata amb nom de rellotge car….(grrrr….). Anàrem a arrecerar-nos al port de la propera illa de Frioul, tronat i mig abandonat.
L’endemà abandonàrem el projecte de visita a Marsella i continuàrem el viatge cap a les Calanques on poguérem gaudir de fondejadors protegits, aigües transparents i tranquil·litat sota els impressionants penya-segats blancs.
Passàrem els següents dies navegant cap al nord per la Costa Blava i, 
als vespres, fondejant en cales més o menys feréstegues o ports glamorosos, en funció d’una meteorologia plenament primaveral. Els més valents es van banyar a Porquerolles, a les illes Hyeres i la tronada de cada vespre ens va permetre gaudir d’una bonica i solitària passejada per ST Tropez sense botox ni lluentons a la vista.
Finalment, amb vents favorables que ens van permetre hissar l’spi, vam navegar fins a les Illes dels Lerins on gaudirem d’un fantàstic arròs negre (Gràcies Xavi per la recepta i els consells!) fondejats al peu de Fort Royal (on estigué empresonat el famós «home de la màscara de ferro», a la badia de Cannes.
Ahir al migdia, després d’una curta navegació, recalàvem a St Laurent du Var, prop de Niça i la tripulació realitzava, coordinadament i amb seguretat, les maniobres rutinàries abans de 
l’entrada a port: enrotllar el gènova, baixar i plegar la major, posar les defenses, preparar les amarres…casi en silenci, ordenadament, movent-se amb seguretat malgrat la maror…que diferents dels que fa només dues setmanes embarcaven a Badalona!!!
Un cop dutxats i perfumats hem anat a passejar per la «promenade des Anglais» i sopat a la vila vella de Niça per a acomiadar-nos d’una travessa feliç. Gràcies tripu!!. Malgrat que en aquesta »Ruta de les balenes» no hem vist ni un trist dofí crec que tots ens emportem bones vivències i records. Segurament perquè hem sabut Deixar que passin coses, fer-nos permeables a l’atzar, permetre el joc. No imposar-nos, donar-nos, estar”.
