Enfilant el canal de San Marc, Venècia
Cenyint cap a Maó
A principis de juny recalàvem de nit en la profunda badia de Maó i fondejàvem en silenci a cala Teulera amb el dubte de si quedar-nos-hi uns dies a esperar vents favorables. Una baixa pressió al sud de la Mediterrània imposava un règim de vents de llevant, contraris.
L’endemà comprovàrem que no valia la pena esperar. Després d’omplir gasoil i comprar una ensaïmada, deixàrem enrere la
Mola cenyint a rabiar. No podíem fer rumb directe a Sardenya
Iupi!!!
però navegàrem tot el dia acceptablement ràpids i còmodes… i vam pescar, Iupi!!!. De matinada el vent va rolar fins a poder posar proa a destí i fins i tot amollar una mica les escotes. Amb les darreres llums del dia entràrem a la badia de San Pietro, al sud-oest de Sardenya.
Vam quedar-nos un dia a Carloforte per deixar passar les pluges i comprovarem que el règim de vents de llevant s’interrompia per a deixar pas a…. un temporal de mestral!!. Encara no ho sabíem, però aquesta seria la tònica de tota la travessa fins a Venècia: Vents dèbils i contraris alternats amb temporals de poca durada. Gens sorprenent en realitat, molt Mediterrani.
Amb mestral, per fort que sigui, es pot navegar bé pel sud de Sardenya i gaudirem dels fondejadors deserts i les aigües turqueses al voltant de Capo Zafferano i Capo Spartivento però va caldre rissar la major, hissar la trinqueta i posar-nos la roba d’aigua per a creuar el golf de Cagliari amb vents de força 7.
Rumb a Capo Carbonara amb f7
El dia següent deixàrem enrere Sardenya amb les últimes fuetades del temporal i forta maror que anà deixant lloc a una mar de fons bastant incòmoda. Un parell de dies més tard recalàrem amb la mar en calma a la remota illa d’Ústica. Aquesta petita illa només ofereix protecció amb molt bon temps. Per això no desaprofitem l’oportunitat de parar-hi quan és possible. Vam gaudir dels fons marins de l’illa, vam unir-nos a la «passeggiata» ritual del vespre i vam sopar al portet sota la lluna plena. Un luxe.
Continuàrem viatge aprofitant tot el possible les ventolines per a navegar a vela i tirar de motor només quan les calmes persistien. N’estic convençut, un veler ràpid i bon cenyidor com
A Sardenya
el nostre és la millor opció per a navegar per la Mediterrània. Vam fer escala a Palermo, una de les meves ciutats preferides. Desgraciadament vaig esmerçar el poc temps disponible en canviar una vàlvula del vàter… ecs… Continuàrem cap a les illes Eòliques fins a fondejar a Panarea i gaudir de la posta de sol
Rumb a l’Adriàtic
sobre el majestuós Stromboli espetegant.
En les darreres guàrdies nocturnes d’aquesta etapa enfilàrem, després de sopar al peu del Vulcano, cap a l’estret de Messina per a arribar-hi amb les primeres llums del dia. Tot i que estàvem en marees vives el trobàrem en la seva versió més benigne, amb corrent moderada a favor, sense gaire onada ni «bastardi» ,els grans remolins. Les últimes hores del viatge navegàrem sota l’imponent Etna fumejant fins a entrar al port de Catània, una escala habitual de l’Onas on tenim perfectament localitzat el mercat, la bugaderia, el xiringuito del gas, la benzinera…
Fondejats a les illes Tremiti
El dia indicat una nova tripulació, amb nous ànims i expectatives embarcava per a dur l’Onas fins a Venècia. No va caldre esperar gaire, les previsions meteorològiques anunciaven una nortada important i volíem arribar a l’estret d’Otranto abans que es desfermés…Salpàrem aquella mateixa nit navegant amb maror i canvis de vent que ens feren maniobrar sovint durant la nit. L’estret de Messina ens recordava a seva presència en la llunyania. La resta de travessa, al socaire de la bota, fou molt tranquil·la fins a entrar en el golf de Taranto on vam tenir, per fi, vents favorables.
Semblava que podríem arribar a l’Adriàtic abans que el temporal però era poc probable que poguéssim anar més enllà
El lleó de Sant Marc
d’Otranto que no és un port segur amb vents forts del nord… De matinada es van esvair els dubtes: S’havia desfet una de les costures horitzontals de la vela major i calia reparar. Entràrem al port de Santa Maria di Leuca, just a les portes del mar Adriàtic.
Vam aprofitar els tres dies de temporal per a conèixer millor la Puglia i la Basilicatta. Vam anar a Alberobello i Locorotondo on la prohibició feudal de construir feu que els seus pobladors se les enginyessin per a edificar els Trulis, sòlides i curioses cases de pedra seca. Sopàrem i passejarem per Lecce, una monumental ciutat barroca i ens banyàrem en les aigües
turqueses del golf de Taranto. A Matera ens vam trobar passejant per una insòlita ciutat medieval excavada en les falles d’un profund gorg.
Gaudirem d’aquesta llarga i imprevista parada però calia
Truli
suprimir escales i fer llargues tirades per a recuperar aquests dies. Així són les travesses per mar, no es pot fer massa plans. És fàcil no poder passar pels llocs que teníem previstos o que descobrim indrets que ignoràvem forçats per les exigències de la navegació.
Entràrem a l’Adriàtic cenyint contra les restes del temporal amb una previsió de vents fluixos i contraris per als propers dies. Malgrat tot, ben enganxats a la costa italiana, vam poder navegar força a vela aprofitant el règim de brises i recalar a les illes Tremiti. El que només era un petit punt improbable en les cartes es va anar convertint en unes frondoses illes que
Golf de Taranto
desprenien una agradable olor de pi i resina.
La següent tirada ens portaria fins a Venècia, sense escales. S’apropava un nou episodi de pluges i volíem arribar-hi abans. Hauria preferit fer les darreres milles en etapes diürnes. El nord del mar Adriàtic és una mica complicat: hi poca profunditat, el gran delta del Po, moltes plataformes petrolíferes i un intens tràfic mercant . A més, en les darreres milles els llamps il·luminaven, amenaçadors, l’horitzó nocturn. Totes les recances es van esvair a l’enfilar el canal de Sant Marc amb les primeres llums del dia i navegar per davant del llocs vistos tantes vegades en llibres, revistes i postals: el pont dels sospirs, el Gran Canal, el palau ducal, la plaça de San Marco, les torres, la punta de la Dogana….
Ana. Un cop més el camí ha estat ple d’aventures i de coneixences. Ens hem escapolit dels monstres i hem entrat de matinada en ports que els nostres ulls no coneixien. Venècia ens ha regalat el bell viatge i, si no savis, prou madurs, ja casi sabem que volen dir les Itàques…
Llacuna de Venècia