per Cristina Malagelada Grau (A.K.A. Dr. Tenn Bioalcohol)
Vaig començar a escriure aquesta crònica abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però el sotrac del dijous negre em va deixat sense esma uns quants dies. Ara, mirant-ho amb perspectiva, l’inici del meu periple per Croàcia nord també va passar pel mosaic d’en Miró de la Rambla. Just un mes abans. El 18 de Juliol vaig baixar fins a Canaletes amb el 59, amb la intensió de trobar una bossa tova per anar a navegar. Sobretot havia de ser tova i que es pogués plegar, perquè sinó podia acabar dormint la bossa rígida a la llitera i jo al «tambutxo» de l’àncora. Era una tarda d’una calor extrema amb un sol perforant. Instintivament vaig creuar la Rambla ben de pressa, esquivant tots els guiris i els traficants. Però en arribar a la botiga, la cua de clients sortia per la porta. Per mi, trobar la bossa i fer cua per pagar-la va ser un exercici d’autocontrol i molta paciència. Només ajudava pensar en Zadar i el blau elèctric de l’Adriàtic. Contenta per haver trobar una joia tova, amb rodes i prou grossa com per encabir-hi l’armari nàutic, vaig pujar per Porta Ferrissa. Però no vaig pas pujar pel centre sinó enganxada a la banda, per si de cas. Potser els anys viscuts a Nova York a l’era Bush post-torres Bessones em va condicionar a l’estat d’alerta. Potser fou que ja necessitava vacances. Però no s’havia de ser una llumenera per copsar que les multituds diàries de la Rambla, de Porta Ferrissa o de la Sagrada Família eren un caramel per qualsevol descervellat amb ganes de caos. I al cap d’un mes just ho hem viscut. Hem vist que ens pot passar davant del nassos en qualsevol moment. Però amb la resposta col·lectiva ràpida i exemplar, ens ha quedat clar que som com un corall fet d’infinits pòlips, i que sense les microalgues donant color, seríem un lloc erm i sense vida. Tots diversos, en certa manera harmoniosos, i és aquesta simbiosi la que ens enriqueix d’humanitat i ens dona a la vegada la resiliència.
I ara sense més dilació aquí teniu la crònica:
Lucifero, l’amor i el Bora
Aquests italians són uns catxondos. Tenen un canal de meteorologia on ho bategen tot, ja siguin tempestes ciclòniques com onades de calor. I aquí és com vam conèixer en Lucifero o la calorada que ens va acompanyar durant els primers deu dies d’agost per l’Adriàtic. I dic que són uns catxondos perquè en Lucifero a la Divina Comèdia d’en Dante, el pinten com un pringat que està en un llac congelat del qual només en surt de cintura per amunt. I per més inri es veu que quan bat les ales escampa aire fred per tot l’infern. Ja us podeu imaginar que vam recordar amb molt d’afecte la mare que va parir en Lucifero i la “mamma” dels meteoròlegs italians, des del minut 1 a Zadar.
Ara entenc moltes coses, com per exemple que els zadarencs muntessin un camp de waterpolo rere un moll per combatre la calor. Vaig tenir molta sort perquè és el primer que vaig veure a la capital croata. Un bé de déu d’homes amb espatlles amples, músculs tensionats i banyadors breus, barallant-se dins de l’aigua. Un premi que es va doblar quan vaig descobrir la cervesa Karlovacko en una terrassa a la plaça del Fórum, amb alguns dels jugadors de waterpolo, malauradament aquesta vegada ja vestits.
Doncs si, vam embarcar amb en Lucifero batent les ales des de la proa (per no dir tocant els collons tota l’estona) i proporcionant constantment uns 37 graus. Vam posar rumb al nord i a la tarda vam arribar liofilitzats a Dugi Otok, a Cala Pantera. El que més m’agrada, a part de les esventades navegant, és el bany que ve després de fondejar. Et torna a activar el cervell després d’hores
seguint el vent invisible per sobre les onades. Vaig agafar les ulleres per investigar l’ambient subaquàtic. El recordava una mica ensopit. Hi esperava cogombres de mar, més cogombres de mar i alguna cargolina fent maratons pels sorrals. Però a Cala Pantera hi havia molta activitat. Eriçons de totes mides disfressats amb curculles, oblades falsament despreocupades, alguna saupa despistada, serrans, plumes, esponges negres de formes arrodonides. Capbussada rere capbussada i vinga a emprenyar la fauna marina. Però en una de les baixades vaig trobar quelcom totalment inesperat. Hi vaig trobar l’amor! No, no hi vaig trobar cap jugador de waterpolo esperant-me amb un aperol spritz a les mans, però ben mirat no hauria estat malament. Sobre una esponja negra hi vaig trobar una carta de baralla francesa, un rei de cors. Carlemany. Tenia les vores una mica rosegades i estava descolorida però era allà, sobre l’esponja mirant enlaire. Me la vaig endur i la vaig deixar assecar. Ara ja puc afirmar que en algun moment de la meva vida he trobat l’amor i no he sortit corrents… sinó nedant! No n’hi havia cap més o sigui que la teoria d’una ventada posant fi a una timba de cartes no se sostenia. Estava ben intrigada. Potser algú que ja n’estava fins als ous, de l’amor, i la va tirar per la borda. Tot pot ser, però tant de bo que només fos la carta que anés a parar a l’aigua.
Bé deixem-nos de collonades nyonyes. A Cala Pantera hi vam fer una sardinada fantàstica. Malauradament de fondo un paio esgarrapava notes inconnexes a un ukelele. Una mica mica més i l’escanyo. Un lloc tan bucòlic i sempre, sempre ha de sortir un torracollons tocant una merda de guitarreta. Per sort els grills el van colgar tant bon punt va caure la nit. Vam sopar amb les llambregades del far il·luminant-nos a ritme d’uns quants cocodrils. I l’endemà amb la llum del dia, vam nedar sobre un camp de nacres, una mena de musclos gegants clavats ben drets en els sorrals tranquils.
Vam arribar a l’illa de Cres i el paisatge era la definició més precisa de bellesa «intrigant». Vam fondejar en un entrant de mar flanquejat per una espessor de pins ajaguts i escardalencs. I a la bora de l’aigua hi havia dos troncs pelats i secs que s’aguantaven en forma de X. L’entrant era bell però en caure la nit, no podia deixar d’imaginar tot d’ulls fluorescents mirant-nos des de la negror dels arbres. Per sort, la nit fou ben tranquil·la i un parell d’estels fugaços es van deixar veure. Òbviament, el rom de coberta en va duplicar l’albirament. Però la naturalesa intrigant de Cres no va acabar amb la llum de l’alba. Durant el meu bany matinal -quan encara tothom dormia- l’aigua era un mirall. Vaig anar nedant amunt i avall, allargant les braçades però en un moment concret, em vaig sentir observada. Em vaig girar i i vaig veure dos o tres oblades als meus peus que tombaven, xiulant. Al cap d’una estona em vaig tornar a girar i el nombre d’oblades s’havia duplicat. Van tornar a dissimular. Em vaig netejar les ulleres, no fos cas que estigués al·lucinant per culpa de les 
lleganyes. Vaig posar rumb al veler i en girar-me de nou, ja n’hi havien vint seguint-me. La persecució va durar fins que vaig pujar les escales del vaixell. I des de dalt encara les veia esperant alguna engruna. Els meus companys se’n van riure i em van recomanar que begués més aigua a les nits en comptes de Pampero.
Vam passar també per l’illa de Krk (si, si, sense vocals, per putejar!). Vam dinar en una esquerda de mar turquesa. I si bé la superfície era un pedregal blanc sense vegetació aparent, el paisatge subaquàtic era un món al·lucinant de peixos, eriçons, anemones, tomates i corall. Però en veure oblades una altra vegada, em vaig posar en guàrdia. Em vaig girar, me les vaig mirar als ulls, desafiant i les vaig assenyalar amb dos dits dient: «I’m watching you!»
Vam acabar de festa major a Punat. Aquests croats diguem que no son d’esperit gaire festiu però les noves generacions, les que no han viscut la guerra, per sort prometen. Ens ho va demostrar un nano que les ballava totes, donant-ho tot, davant l’escenari. Realment ho hauríem de fer més sovint això de ballar com si ningú ens estigués mirant, com si estiguéssim sols. Estaríem més contents i segur que més d’un estaria molt més en forma.
I aquí és on va entrar el temut Bora. El nostre intent d’arribar a Pula per veure una guerra de gladiadors amb poca roba va quedar frustrat per una previsió meteorològica desfavorable. Bora desfet. Era tant com dir «mort i destrucció absoluta». Per tant vam canviar els plans i vam anar cap al sud. Cap a Ilovic (va, aquí ja hi ha vocals, no us queixeu!). Vam fondejar en boia sobre unes praderies de posidònies tan verdes que la Julie Andrews podria haver fet la versió aquàtica de «Sonrisas y Lágrimas». Allà si que va ser un festival de vida marina, amb «bukake» de cogombres de mar inclòs. Havent sopat a coberta vam acabar fent roms i maraskas i escoltant «Sapore di mare» sota la llum de la lluna. I en Lucifero encara el teníem assegut a la proa, batent les ales, donant encara més pel sac perquè volia escoltar «Sepultura» i no ens va donar la gana de posar-li cap cançó.
I l’endemà al matí, amagades rere les posidònies les malparides de les oblades hi tornaven a ser, aquesta vegada fent corporativisme amb les saupes. Esfereïdor. De fons sentia els tambors de «El hombre y la tierra» i en Rodríguez de la Fuente narrant com un banc de «piranyaoblades» es menjaven al personal. Vaig pujar al veler més de pressa que el vent, renegant.
I parlant de vent, el Bora ens encalçaria a la nit i per això ens vam anar a aixoplugar a l’illa de 
Molat, davant de Brgulje, un port tan segur que hi estàvem a recés fins i tot de la nostra alè. Durant tot el migdia hi arribaren més i més velers. Semblava que havien declarat l’estat d’excepció. I exactament cap a les onze de la nit vam entendre les corredisses i el pànic nàutic. Em sap greu admetre-ho però contra tot pronòstic va ser una de les nits que vaig dormir millor, amb les estrebades de les amarres i amb les ràfegues de vent que gronxaven el vaixell. Segurament per inconsciència. Mea culpa.
Vam continuar cap al sud de Dugi Otok on hi vam veure un eclipsi parcial de lluna. I d’allà ja vam arribar a les Kornati, les famoses illes de bellesa inquietant. També son un bon pedregal, no hi queda cap arbre però la gràcia és pujar a un dels milers de turons rodons i trabucar-se al món. Concretament al món kornatià surrealista, on un trencadís d’illes escampades per sobre una mar planíssima et deixen incapaç de pensar en res més que no sigui en la calma.
I des d’allà vam fer una remuntada salvatge fins a Zadar, navegant d’empopada i treballant de valent en cada trabujada. I l’endemà va tocar desembarcar. Després de deu dies per aquests paratges he intentat respirar ben fondo tot el paisatge, les experiències i els amics del periple, per endur-me els records i anar-los traient a poc a poc durant l’hivern, quan els maldecaps, els dies curts de llum i la feina ja no s’aguanten. Per sort nostra vam deixar en Lucifero plorant a la proa, (al final ens havia agafat estima i tot, el molt burro!). I l’amor, el rei de cors, va quedar penjat amb una xinxeta al suro del veler.
Sempre ens quedarà el blau elèctric de l’adriàtic… i els seus jugadors de waterpolo!