A les 23h l’agent portuari albanès avia implacable les amarres mentre ens acomiada somrient. Sortim a mar obert en la foscor de la nit. A tota màquina i amb la major hissada avancem molt lentament contra la maror aixecada pel turmentós Jugo (el vent del sud). Els llums de la ciutat de Durrës desapareixen sota els núvols il·luminats sovint pels llamps.
El veler es mou com una coctelera. Excepte qui està de guàrdia la resta de tripulants intenten dormir ben falcats a les lliteres, només els llums de navegació resten encesos. Estic preocupat, falten més dotze hores per a arribar a la badia de Vlöre, si ens enxampa el temporal de ponent anunciat tindrem la costa just a sotavent, el malson de tots els mariners. Durant tota la nit dubto si venir a Albània ha estat una bona idea.
L’Onas amarrat a Durrës
Hem passat sovint prop de les seves costes però mai trobàvem el moment: massa complicat, massa incert, massa… Aquest any decidirem que Albània seria el plat principal en la travessa de Dubrovnik a Roma. Així que un cop a bord tota la tripulació i fets els preparatius salpàrem cap al sud aprofitant una «finestra» de bon temps i vents favorables.
Albània o Shqipëria, el país de les Àguiles, tal i com l’anomenen amb orgull els seus habitants és una de les nacions més antigues i maltractades d’Europa. Ells i la seva llengua són descendents directes dels iliris, un dels més importants pobles indoeuropeus. Per Albània han passat grecs, romans, eslaus i bizantins entre d’altres. Va estar sota el jou otomà durant cinc-cents anys. Ha patit la dictadura comunista més brutal, aïllada i paranoica d’Europa i avui en dia sovint se la relaciona amb màfia, corrupció i pobresa.
Plaça Skenderbeg, Tirana
Foto Mariona Oliva
A primera hora d’aquest matí havíem amarrat al port de Dürres, insignificants i fora de lloc entre grans mercants atrotinats. Després de casi vint-i-quatre de travessa teníem la intenció quedar-nos-hi uns dies a visitar el país. Malauradament el port és molt precari i l’autoritat portuària, cordial però ferma, només ens ha deixat quedar-nos-hi fins a les 23h.
Hem tingut temps, però, de passejar per Durrës i anar en bus fins a la capital, Tirana. Les infraestructures caduques, la pobresa evident i els sobris edificis socialistes contrasten amb la quantitat de bars plens i l’amabilitat de la gent que hem trobat. Sembla que, tal com diu la guia, aquest és un país que mereix una oportunitat.
Poc abans de l’alba el vent rola a ponent sense adquirir força de temporal, guanyem velocitat, la forta maror s’ordena progressivament i els grops es van esvaint al llarg del matí. Fins i tot surt el sol. Entrem a la gran badia de Vlöre contents i animats i poc abans del migdia recalem a Orikum, la única marina d’Albània. Des d’aquí intentarem de nou conèixer una part del país.
Apollonia, Albania
La marina està ben protegida però una mica abandonada. En Luigi, el director, soluciona els inconvenients amb habilitat meridional. Aconsegueix que tinguem llum, aigua, internet i arranja cent trenta litres de gasoil per a l’Onas i una furgoneta amb conductor per a fer l’excursió.
L’endemà en Fredi, arriba puntual amb la seva llampant Mercedes negre i daurada. Parla perfectament l’italià, es planxista i xerraire. Ens porta a la zona arqueològica d’Apollonia amb restes gregues, romanes i bizantines i la ciutat medieval de Berat. Un dels pocs llocs en que el règim comunista no enderrocà l’arquitectura tradicional. Molt interessant, però el que més ens agrada és la ruta. Aviat abandonem l’autopista de la costa i circulem lentament esquivant bonys, búnquers, vaques i gallines. Travessem poblacions d’aspecte oriental on tothom sembla estar al carrer, casetes de camp precàries amb pallers tradicionals, camps petrolífers dels anys trenta i plantes industrials semi abandonades. I sobretot, tastem la cuina i hospitalitat albaneses en el fantàstic sopar i sobretaula a casa la cunyada d’en Fredi… Faleminderit!
Foto Mariona Oliva
Ens hauria agradat visitar també l’Albània profunda de les muntanyes però no tenim prou temps. S’ha obert una nova «finestra meteorològica» que cal aprofitar. Tornarem.
El dia següent, un cop complimentada la paperassa de sortida del país al port comercial de Vlöre posem rumb a ponent. Travessem l’estret d’Otranto amb bon vent del través que ens permet navegar ràpids fins a albirar, ja de nit, el far de Santa Maria di Leuca, «el taló de la bota d’Itàlia». La vida a bord recupera el ritme d’alta mar: guàrdies nocturnes, maniobres a cada canvi de vent, pescar (amb bastant d’èxit: bonítols, verats, llampugues i fins i tot un gran calamar que salta a coberta…)), cuinar tot i l’escora i el moviment… fins que dos dies més tard Messina, el gran estret que separa Sicília de la Calàbria apareix a proa. Volíem continuar cap a les illes Eòliques però els vents contraris ens forcen a recalar a Milazzo, a la costa nord de Sicília. Poc abans d’arribar-hi les nuvolades s’aixequen un moment per a mostrar l’Etna cobert per les primeres neus de l’any, bravo!
Després d’una llarga clapada i una bona dutxa comprovem que la previsió meteorològica per als propers dies és bastant dolenta. Ho rumiem una mica i decidim acostar-nos a la costa italiana, on el vent pot ser més favorable i mirar d’arribar el més aviat possible a la badia de Nàpols. Salpem pel matí sota un xàfec intens. Anem deixant les illes Eòliques per babord, llàstima, hauríem volgut parar-hi. A mida que guanyem latitud el temps millora i podem navegar a vela ràpids i força còmodes. Passem la nit navegant cap al nord prop de la costa i pel matí travessem el golf de Salerno alternant motor i vela en funció de la intensitat del vent. Amb les últimes llums del dia passem Bocca Piccola, l’estret entre l’illa de Capri i la costa Amalfitana, i entrem a la badia de Nàpols. Ja de nit recalem a Castellamare. Que bé !! ens reben amb un castell de focs i unes pizzes.
Sota el Vesubi
Havent deixat el mal temps enrere les darreres etapes de la travessa han estat més fàcils. Parem a l’illa de Procida per a prendre un bianco al portet de Coricella, sota les casetes multicolors. Entrem a Terracina, una impressionant ciutat medieval i a Nettuno. Amb vents portants finalment arribem a Òstia, el port de Roma, el darrer dia de setembre.
Després de cinc mesos i quatre-mil milles el mes d’octubre hem fet vacances, que ja tocava. Ha fet molt bon temps, l’estiuet de Sant martí o l’ottobratta Romana, com en diuen els italians. Hem tornat a Barcelona navegant pel nord de Còrsega i les illes Hyeres i ja tornem a ser a Badalona disponibles per a sortir a navegar.
