Si preguntem on cal anar per a veure volcans actius la majoria de la gent pensarà en destins remots com Costa Rica, Guatemala, Hawaii o Islàndia. En realitat, però, si volem tenir la seguretat de veure activitat volcànica espectacular, amb esclats continus de lava cada 15 minuts ens podem quedar a la Mediterrània. El Stromboli (924 m), a les illes Eòlies, molt a prop de Sicilia i un dels destins del veler Onas per a aquest estiu, és el nostre volcà. De fet en la llista dels volcans més actius del món hi ha un cert quòrum en situarr en primer lloc el Kilauea, a Hawaii, actiu des de 1983, seguit de prop per l’Etna, a Sicilia, i el Stromboli. El de Hawaii i el Sicilià estan en constant activitat però expulsen lava només cada certs anys. En canvi el Stromboli espetega regularment cada pocs minuts des de fa milers d’anys fins al punt que el volcà de les illes Eòlies ha donat nom a un tipus característic d’activitat volcànica: Stromboliana.
La del Stromboli no és l’única activitat volcànica de les illes Eòlies, ja que en moltes cales podrem gaudir d’aigües termals, observar bombolles sulfuroses sortint del fons del mar o contemplar les impressionants fumaroles del cràter de l’Illa de Vulcano. Però els volcans no són la sola raó per a visitar les illes Eòlies, ni de bon tros.
Aquest arxipèlag de 7 illes habitades, Alicudi, Filicudi, Salina, Lipari, Vulcano, Panarea i Stromboli i uns quants illots menors a unes vint milles al nord de Sicilia ha estat una escala habitual en els viatges del veler Onas. En les travesses cap Grècia o Croàcia, a la Mediterrània oriental és una recalada gairebé obligada i sempre mirem de passar uns dies a les illes Eòlies, gaudir dels fondejadors, conèixer els petits pobles i fer alguna excursió abans d’encarar l’estret de Messina, un pas complicat on intentem no parar, ja que no hi ha fondejadors protegits i els ports són precaris.
A les petites i remotes Alicudi i Filicudi, dos conus volcànics sobre el mar, a unes 15 milles a l’oest del grup principal, hi viuen només uns centenars de persones i hi arriba poc turisme. Sovint hi hem recalat a primeríssima hora del matí després d’una llarga travessa nocturna des de Palermo, la no menys remota Ústica o la llunyana Sardenya. En la calma màgica de les primeres llums del dia intentem llençar el ferro en les aigües absolutament transparents fent el mínim soroll possible per a no trencar el mandrós despertar de l’illa. A la taula de la banyera, davant del petit poble de cases encalades i al peu de la muntanya hi hem fet alguns dels esmorzars més plaents.
Si el temps ho permet, mirem de passar prop de la Canna, una impressionant agulla de roca que sorgeix de la profunditat del mar molt a prop de Filicudi i posem rumb a l’estret canal entre les illes de Lipari i Vulcano. A Vulcano intentem fondejar sempre al Porto di Ponente, una ampla cala amb profunditats moderades i fons de sorra, negra és clar. Està ben protegit de vents del NE al SW i és el millor fondejador de les illes Eòlies. Si el temps està de ponent, mestral o tramuntana ens cal anar a fondejar al porto de Levante una gran cala més oberta on hi ha molt poc lloc per a ancorar en profunditats inferiors als 30 m, millor agafar una boia o amarrar en els pantalans flotants i anar a banyar-nos a la platja, gaudir dels fangs sulfurosos o prendre una cervesa al petit poble amb la tranquil·litat de tenir el veler segur. A la tarda cal pujar al volcà (386 m), una curta però intensa excursió premiada amb la visió del gran cràter, les impressionants fumaroles i l’espectacular vista panoràmica de totes les illes Eòlies i l’Etna (3323 m) a la costa de Sicília.
Continuem el viatge, cap al nord fins a la propera Lipari, l’illa més gran i poblada de l’arxipèlag. Cal anar a fer un bany al nord del Capo Rosso en les aigües increïblement transparents sobre un fons immaculat de sorra blanca, al peu de les antigues pedreres de pedra tosca a cel obert que ja funcionaven en època dels romans i que han estat una de les riqueses de l’illa. A la tarda tornem a la Rada di Lipari on podrem fondejar precàriament, les fondàries són importants, prop de les muralles del poble, amarrar als pantalans flotants (amb compte! La badia està totalment oberta a llevant i el moviment, a l’estiu, és bestial a causa del tràfic intens) o entrar al port de Pignataro, l’opció més segura, però a uns 20 minuts a peu del centre del poble.
Lipari, al peu de les muralles bastides successivament des del neolític per grecs, romans, bizantins, àrabs, normands, catalans i borbons és la població més important de les illes Eòlies, un lloc que la tripulació del veler Onas estimem especialment. Ens agrada passejar pels carrerons estrets entre Marina Lunga, on amarren ferrys i hidrofoils i Marina Corta, el petit port medieval. És també el millor lloc per a reabastir-nos de fruita i verdura, comprar peix fresc, fer el ple de carburant, tastar els canoli o la cassatta a la nostra pastisseria preferida i gaudir de l’ambient nocturn i els concerts improvisats de Marina Corta. Hi hem parat moltíssimes vegades però encara tenim pendent llogar una moto i fer una volta per l’interior de l’illa, segur que val la pena. Potser aquest estiu…
Una mica més al nord hi ha les illes de Salina i Panarea. Salina fou una de les més poblades en l’antiguitat perquè els volcans de Lipari encara estaven actius. Hi ha un petit port amb tots els serveis i un agradable poble al peu dels dos volcans apagats amb forma característicament cònica que originà el nom grec de l’illa, Didyme, que significa bessons. En aquestes muntanyes, la Fossa delle Felci (961 m), el cim més alt de les Eòlies i el Monte dei Porri (860 m) s’hi poden fer algunes de les excursions i travesses a peu més interessants de les illes Eòlies.
A La petita Panarea, la menys abrupta i geològicament més antiga de totes les illes, hi ha un parell de fondejadors arredossats de nord i un camp de boies prop del poble. L’illa ha esdevingut darrerament la més mundana i noctàmbula de les Eòlies, perquè alguns famosos hi tenen o hi lloguen viles sumptuoses però ben integrades en el paisatge, hi ha quatre botigues ridiculament cares i alguns locals nocturns sofisticats amb força ambient. El que més m’agrada de l’illa és poder prendre un bianco, després que hagi marxat el darrer ferry, al bar del port contemplant l’imponent Stromboli al capvespre.
L’endemà després d’un bany en les aigües clares dels esculls propers a Panarea salpem cap al nord-est, creuant-nos sovint amb els sorprenents hidrofoils, les embarcacions ràpides sobre patins que fan el transport entre les illes. Naveguem les deu milles que ens separen de Stromboli, un conus fumejant permanentment que s’eleva gairebé mil metres sobre l’horitzó. Mirem sempre d’acostar-nos a l’illa pel nord i poder passar sota la Sciara di fuoco, la impressionant tartera de lava fumejant que cau directament del cim al mar. Un cop fetes les fotos de rigor ancorarem a l’altra banda de l’illa, on hi ha el poble, sobre l’única clapa de sorra amb fondàries raonables o amarrem a les boies prop de la platja. Compte! Amb mal temps o vents moderats de qualsevol quadrant Stromboli pot ser molt perillós. Si el temps és bo, baixem a passejar pels costeruts carrerons entre cases i parets seques encalades, fixeu-vos en les sirenes i línies grogues pintades a terra, serveixen per a assenyalar l’evacuació de l’illa en cas d’activitat perillosa del volcà… glups!
Tot i que potser costaria posar-lo en un mapa Stromboli té un lloc destacat en l’imaginari col·lectiu. Jules Verne situa en la xemeneia del volcà la tornada a la superfície dels protagonistes del Viatge al fons de la terra i el film de Roberto Rossellini Stromboli, terra di Dio (1950) amb Ingrid Bergman és una de les grans obres del neorealisme italià en la que director i protagonista es van enamorar.
Val la pena pujar al volcà tot i que és una excursió llarga, unes sis hores, amb un fort desnivell, comencem a caminar a nivell del mar i pugem fins a 924 m. Cal portar calçat adequat per a caminar per muntanya, motxilla, cantimplora, frontal i roba d’abrigar. Anirem sempre acompanyats per un guia vulcanòleg que ens guiarà fins al cim. Sovint fem l’ascensió de nit, per a evitar la calor i, sobretot per a gaudir de l’espectacle nocturn dels espetecs de lava de les boques del volcà a uns centenars de metres per sota del cim i que s’eleven, fins i tot per sobre de la nostra posició. Hi he pujat força vegades però ha estat sempre una experiència extraordinària i inoblidable que intentaré repetir sempre que la meteorologia i la logística de cada viatge em permetin absentar-me del veler Onas per unes hores. No t’ho pots perdre.
