Segurament, vaig aprendre la “canción del pirata” a l’escola, però jo la recordo barrejada amb les aventures inventades pels pares per a amenitzar els viatges familiars que el meu germà i jo escoltàvem des del seient del darrera embadalits i desitjant no arribar mai a La Platja o Sant Miquel del Fai… Després, amb l’ajuda de Salgari, Stevenson o Verne vaig continuar imaginant mons diferents i exòtics més enllà de l’ampli horitzó marítim albirat des de l’avió del Tibidabo on els avis ens deien que en dies clars es podia veure Mallorca.

Amb els anys he anat molt més enllà d’aquella ratlla difusa. He creuat l’Oceà Atlàntic una pila de vegades, L’Indic i la mar Roja han passat sota la nostra quilla, durant anys hem explorat les illes més remotes del Carib i he pogut navegar en alguns dels velers més ràpids del món. Gaudeixo com el primer dia de l’emoció d’estar en alta mar, de l’alegria de descobrir en l’horitzó els cims més alts de l’illa de destí i puc passar hores trimant les veles per a guanyar una dècima de nus. El que més m’agrada, però, és cabotejar per la Mediterrània de port en port, tirar l’àncora en cales que no coneixíem o retrobar llocs estimats. Els versos d’Espronceda ressonen encara ben vius.

Que es mi barco mi tesoro,
Que es mi Dios la libertad,
Mi ley, la fuerza del viento,
Mi única patria, la mar.

Però, per a mi, la part més intrigant de la poesia era

Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Istambul

Algun dia vaig començar a dir que la primera vegada que els meus ulls veurien Istanbul seria des de la coberta d’un veler. És una d’aquelles bestieses que es diuen sense pensar-hi massa però que, repetides unes quantes vegades, acaben prenent forma. Tampoc és tan difícil de complir, o hi anem en el veler Onas o, possiblement, no hi anirem mai. Després de posposar-ho uns quants cops perquè no és comercial perquè és massa lluny o per solidaritat amb el Kurdistan entre altres raons, l’any passat l’Ana i jo vam decidir que, havent sobreviscut a vint-i-sis temporades de xàrter consecutives sense arruïnar-nos completament, ja ens tocava fer els viatges que ens vénen de gust. Som-hi doncs!!

La temporada passada vam triar tornar a les costes occidentals d’Itàlia, vam navegar fins a Sardenya i Sicília, els petits arxipèlags de la mar Tirrena i les costes de la Campania, el Lazio, la Toscana i Còrsega. Enguany amb l’excusa d’anar a Istanbul creuarem tota la Mediterrània per a passar bona part de l’estiu navegant al voltant de la Grècia continental i recalar en la majoria de les illes d’aquest país antic, alegre i combatiu que tant estimem.

Salparem una mica més d’hora del que és habitual, ja que hem de navegar més de 1500 milles nàutiques però, sobretot perquè cal arribar al nord de l’Egeu abans que s’estableixi el Meltemi, el vent del nord que bufa amb força durant els mesos d’estiu entre Grècia i l’Àsia Menor. Hem planificat les travesses per a aprofitar de la millor manera possible els vents dominants de la Mediterrània i minimitzar la possibilitat de vents contraris en les singladures més llargues però ens caldrà, també, una mica de sort, habilitat i paciència per a gestionar situacions inesperades. Hi estem acostumats, és l’essència dels viatges en veler.

Deixarem doncs, la nostra base de Badalona a començaments del mes de maig rumb a Sardenya i Sicília. Ens fa molta il·lusió anar fins a les dues illes més grans de la Mediterrània en plena primavera quan estaran més verdes que mai i pràcticament buides de turistes. Esperem poder fer la passegiatta a Calasetta, menjar cuscus a Trapani i rodar pels carrerons de Palermo. Creuarem la mar Jònica fins a les illes d’Ítaca i Cefalònia, menjarem pop a la taverna d’en Iorgos a la petita illa de Kalamos i retrobarem la Fofi i en Kostas a Mesolonghi, en el golf de Patràs. Un cop passat el canal de Corint que separa l’Àtica del Peloponès, anirem a amarrar a Zea, l’antic port de l’Atenes clàssica i base habitual del veler Onas. Doblarem el cap Súnion navegant sota l’impressionant temple de Poseidó, si cal, hi farem un sacrifici per a demanar bonança en el trànsit dels estrets entre el continent i la gran illa d’Euvea, escenaris d’èpiques batalles entre grecs i Perses com les Termopiles o Marató. Saltarem d’illa en illa al nord de l’Egeu amb pressa per entrar als Dardanels on ens cagarem en el corrent, els vents contraris, l’intens tràfic mercant i, per a acabar-ho d’adobar, els feixucs tràmits fronterers turcs. Creuarem la mar de Màrmara fins a arribar, esperem, com a dignes successors dels Almogàvers fins a la Constantinoble Bizantina que aguantà encara mil anys després de la caiguda de l’imperi romà d’occident. No esperem ser anomenats megaducs ni tan sols paixàs només voldrem recalar a la ciutat, farts de cenyir, cansats i blancs de sal amb ganes de passejar, tastar el raki i comprar una catifa.

De tornada a Grècia passarem altre cop sota santa Sofia i la mítica Troia rumb a les illes més verdes de l’Egeu com Samotràcia i Tassos, albirarem de lluny el cim del mont Athos i recalarem a les tres grans penínsules que formen la Calcídia. Amb el vent a favor arribarem a l’arxipèlag de les illes Sporades, on fou rodada “Mamma mia” i continuarem cap al sud fins a les illes Cíclades. Navegarem d’illa en illa en el golf Sarònic, ens agradaria pujar a veure la posta de sol al temple d’Egina, veure teatre classic a Epidauros i banyar-nos les aigües transparents de Dokós. Doblarem el temut cap Maleas, al sud del Peloponès i tastarem les millors olives de Grècia a Kalamata. En la mar Jònica de nou passarem per Olympia i les altes illes de Zakhintos, I Cefalònia. Veurem la vil.la d’Onassis a Skorpios i Remuntarem cap al nord fins a Levkas, l’illa blanca i Corfú, on visqueren els germans Durrell. Potser farem una parada a Albània i creuarem l’estret d’Otranto fins a Itàlia.

El setembre remuntarem en tres etapes les costes d’Itàlia i França per a recalar a Barcelona a començaments de tardor… mola, no?