Enguany fa trenta anys que vaig iniciar aquesta aventura dels viatges en veler. Amb molt més cabell, menys arrugues i un Northwind 40 acabat de comprar amb l’ajut dels pares, vaig fer el meu primer xàrter. Fou la Regata de la Lluna Plena de la Setmana Santa del 1994.

Després d’una primera temporada a les illes Balears, la Roser i jo salpàrem cap a l’oest, àvids de vivències que culminaren en uns anys navegant per l’Àfrica, el Brasil, el Carib, les Antilles i les Açores. En guardem records inesborrables. Destaquen la llarga estada a Casablanca acollits pel cònsol espanyol, després de capejar un temporal esborronador. L’arribada a les Canàries, la descoberta de l’alisi i les llargues singladures amb vents favorables. Les escales al Senegal i el riu Gàmbia que remuntàrem moltes milles amunt. Naturalment, la primera travessa de l’Atlàntic, fins al Brasil en què descobrirem les calmes equatorials i els grops, terribles. El simpàtic duaner francès a les illes de la Guyana i l’arribada al Carib en mig d’una tempesta tropical.

Passàrem els estius següents navegant d’illa en illa a Trinidad i Veneçuela, fora de la zona d’huracans, fent xàrters i fabricant arracades amb caragols de colors que a l’hivern vendríem als turistes a les Antilles franceses. Vivíem sense fer plans, sense GPS ni nevera, marcant les posicions d’estima en cartes fotocopiades i acolorides a llapis, trobant normalíssims personatges inquietants, vertaders rodamons de la mar sense un lloc on tornar. Abans de convertir-nos definitivament en marcians enfilàrem cap a Europa recalant al Peter’s Sport Cafe, el bar de nautes més autèntic del món, a les illes Açores, on deixàrem la primera de moltes pintades

Vivíem a bord, amarrats a una Barcelona en ressaca post olímpica, als hiverns jo treballava construint o restaurant velers. Esgotant la paciència dels oficials vaig aprendre a laminar amb resines i fibra de vidre, a controlar les soldadures dels bucs de ferro i a treballar la fusta dels mobles interiors. Feia també trasllats d’embarcacions, sobretot travesses de l’Atlàntic de tornada a Europa. Vaig acompanyar el meu germà, que ja feia molts anys que navegava professionalment, en una part de la volta al món de l’Aventurero III, un elegant veler clàssic dissenyat pel mític German Frers.

A l’estiu feia xàrter amb el Goridos, primer a les illes Balears, sobretot a Menorca, on visquérem llargues temporades acollits generosament pel Joan i la Pili. Després, eixamplant les rutes cap a llevant fins a Còrsega, Sardenya, Sicília i els petits arxipèlags propers a la península italiana. Eren viatges llargs, de fins a tres setmanes, en què anàvem i tornàvem de Maó perquè els vols només d’anada eren absurdament cars i no s’havia inventat encara el “Low Cost”.

Encavalcats en el canvi de segle van néixer la Bruna i el Jan, l’únic fet veritablement transcendent i l’inici d’unes aventures que encara continuen, tot i que ara en soc entusiasta espectador més que titular indiscutible.

El món del xàrter es va anar fent més exigent i l’estimat Goridos començà a quedar petit. Vam buscar-ne un digne successor, volíem un vaixell d’alumini ràpid, segur, confortable, bonic… Just abans que el seu propietari el restaurés i quedés fora del nostre abast, vam trobar l’Onas, un impressionant German Frers de 15 metres, una mica atrotinat, que havia dominat les regates oceàniques des del Club de Yates de Buenos Aires durant molts anys. Després de vint anys, puc dir que l’Onas ha complert aquelles exigències amb escreix. Amb ell gaudeixo navegant cada dia, he creuat moltes vegades l’oceà Atlàntic, he travessat la Mediterrània de cap a cap i ha estat la meva llar.

Un cop els fills van ser prou grans per a moure’s per coberta amb una certa autonomia vaig reprendre les travesses de l’Atlàntic en xàrter i la temporada d’hivern a les petites Antilles. He realitzat desenes de travesses oceàniques i m’encanta el dia a dia en el veler en una gran travessa, amb la tripulació ben amarinada, acostumada al moviment del vaixell i a la rutina de les guàrdies i els àpats regulars, desenganxats de terra fins que al cap d’unes setmanes apareix una illa l’horitzó. Gairebé deu anys més tard de la primera estada llarga al Carib, el flamant internet i els telèfons mòbils feien molt més fàcil el contacte amb les agències i els tripulants, a milers de kilòmetres de distància. Amb molta més experiència, GPS, neveres, dessalinitzadora i pilots automàtics era molt més professional i eficient, però sense cap dubte, anava més de cul.

Els Nadals feia xàrter a les petites Antilles des de la Martinica, allà vaig aprendre dels companys italians a fer la compra i la cuina, un tret diferencial dels viatges de l’Onas des de llavors. Després, fins a l’estiu, navegàvem en família d’illa en illa pel Carib, intentàvem fer classe al matí i pescar o visitar les illes a la tarda. Després de costejar Veneçuela, acollits generosament pels pescadors locals, i les Antilles holandeses on vam acabar d’equipar l’Onas, vam recalar a l’arxipèlag de San Blas, o Kuna Yala, el país dels indis Kuna. Vam passar-hi gairebé dos anys, navegant i ancorant al voltant de les més de tres-centes illes, que s’estenen entre la llarguíssima barrera de corall i les impenetrables selves del Darién. Un lloc autèntic, de veritat. Governat pels costums ancestrals d’aquest poble, orgullós i gairebé independent de l’estat de Panamà. Sense botigues, marines ni altre sistema de comunicacions que els Cayucos a vela o amb precaris motors foraborda. Els kuna ens van permetre compartir el seu país, conèixer algun dels seus costums i fer-hi xàrter. No ho fan amb tothom, els estem molt agraïts.

Al final d’aquesta llarga estada, crec que la família en guarda un bon record, vam travessar el mar Carib rumb al nord. Cenyirem contra l’alisi fins a Cuba, una escala inoblidable, i tornàrem a creuar l’Atlàntic nord fins a les illes Açores on vam fer la temporada d’estiu navegant entre illes verdíssimes, volcans, vaques i hortènsies. Albirant balenes, fent excursions a peu i gaudint de la proverbial hospitalitat dels Açorians.

Tornats a Catalunya vaig emprendre una llarga reforma amb la pacient ajuda del meu pare, ja jubilat en què desmuntàrem  tot l’acastillatge fins al darrer caragol, i pintàrem buc i coberta. En els següents anys ens consolidàrem com un dels referents del xàrter al nostre país. Fent un excel·lent equip, l’Ana i jo hem estat més de deu anys proposant cada temporada una destinació diferent. Hem travessat el nostre mar de punta a punta. La quilla del nostre veler ha solcat, milla a milla, totes les costes de la Mediterrània septentrional i bona part de la riba sud. Una temporada rere l’altra, milers de tripulants han compartit els viatges de l’Onas en travesses d’una o dues setmanes a Itàlia, Grècia i Croàcia i durant els hiverns hem anat modificant els interiors  perquè fos més còmode i adequat, hem reformat actualitzat la maniobra i vam instal·làr un motor principal nou.

Durant aquests anys vaig esdevenir Ocean Yachtmaster i sailing Instructor de la RYA, l’escola de vela més prestigiosa del món i vaig treballar en equips de regates, com a tècnic primer i com a cap d’equip després, per a les regates oceàniques més importants, com la Vendee Globe o la Barcelona World Race, però aquesta és una altra història.

A començaments de juny posàvem rumb a llevant. Algunes de les millors travesses a vela les hem fet navegant cap a Sardenya, amb el vent de mestral per l’aleta o el través, el cel net després del pas d’un front i l’Onas devorant milles fins a l’Alguer, la ciutat medieval catalana o Carloforte, cruïlla mil·lenària de les rutes mediterrànies. A Sardenya, hem tirat el ferro davant la ciutat púnico Romana de Tharros, hem visitat les impressionants nuraghes megalítiques i nedat en les aigües turqueses de les cales verges del sud de l’illa. Hem creuat l’impressionant estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya, cap a les illes Toscanes. Des de Roma hem navegat cap a les petites illes de Ponza, on semblava que se’ns havia d’aparèixer la Sofia Loren i Ventotene, amb el port més bonic del món, construït pels romans. A la badia de Nàpols hem sopat a la Coricella, a l’illa de Procida i vist els focs de Santa Anna ancorats al peu del castell aragonès d’Ischia

Sicília, al mig geogràfic de la Mediterrània és segurament la meva illa preferida i, també, una escala inevitable del veler Onas. N’hem recorregut totes les costes i hi hem fet la temporada moltes vegades. L’illa més gran i acollidora de la Mediterrània, té una història, gastronomia i personalitat espaterrants. Em trobo com a casa a Trapani, m’encanta passejar per Palermo i navegar entre els volcans actius a les illes Eòliques. Hem negociat molts cops el pas de l’estret de Messina i cenyit entre les encantadores illes Egadi. Hem recalat a la remota illa d’Ústica i navegat al peu de l’Etna veient com la lava quasi arribava al mar. També hem navegat alguns cops cap al sud, fins a Tunísia, on hem escoltat els cants del muetzí des dels minarets i passejat per les medines i els basars, tan diferents i tan propers alhora. Hem ancorat a la profunda badia fortificada de la Valletta, a Malta. Sobretot, però, des de Sicília hem salpat cap a llevant cap a Grècia o Croàcia alternativament, cada estiu.

Hem costejat tot el mar Adriàtic en diferents campanyes, fent base a Zadar, Trogir i Dubrovnik. Hem après a navegar a vela pels estrets canals entre centenars d’illes, a pronunciar els noms sense vocals i a preveure les fuetades catabàtiques del Vora, el vent del nord. Ens hem enfilat a les fortificacions venecianes i hem gaudit de la visita a la cova del Drac de Mljet. Lamentablement, però, els croats, semblen estar més entusiasmats en munyir la mamella del turisme nàutic que en preservar costes i costums. Em quedo amb el record del joc de nit fantasmal amb en Ramón i tots els nostres nens, a la petita illa de Jakljan, la recalada matinal a Venècia, una excursió esbojarrada a Sarajevo i les precàries, però autèntiques, escales a Albània.

Sense gaires dubtes, un dels destins més estimats del veler Onas ha estat Grècia. Alhora Mediterrània i oriental, vital i orgullosa, aspre i generosa, genuïna i indòmita. Bressol de la civilització és, com escrivia Carles Riba un lloc on no s’hi va, sempre s’hi torna.

Vaig arribar-hi per primera vegada a començaments de segle i hi he tornat regularment. Hem navegat fins a les illes Jòniques on ens hem enfilat pels oliverars costeruts d’Itàca i hem ballat a les festes populars de Cephalonia. Hem creuat el canal de Corint fins a l’Egeu, amb un règim de vents molt diferent. Fent base sovint a Zea, la base mil·lenària de l’esquadra Atenenca, vam assistir, atònits, al refús en referèndum, sota un intens xantatge, al “rescat Europeu” i, amb els meus fills, ens manifestàrem pels carrers d’Atenes recolzant Varufakis.

Hem après a respectar el Meltemi, el sever vent del nord, a les illes Cíclades, pelades i coronades per pobles encalats, hem gaudit de fantàstiques recalades a les illes del mar Sarònic, hem arribat a Creta i hem voltat tot el Peloponès navegant sota els grans caps. M’agrada rememorar lles llargues travesses de tornada, en plena tardor, amb el Jose i l’Oriol, alternant temporals i recalades imprevistes en vivíem aventures insòlites de dimensions gairebé homèriques.

La sotragada de la Covid-19 va estroncar el viatge més llarg que hauríem fet mai per la Mediterrània. Volíem arribar a Istanbul i conèixer el nord de l’Egeu. Ho tornarem a intentar, segurament més aviat que tard. Per la incertesa posterior a la pandèmia i la cura dels pares, les darreres temporades he preferit navegar per la Costa Brava i les illes Balears. M’hi ha acompanyat una tripulant de luxe: la meva filla Bruna. Hem gaudit d’una meravellosa complicitat i hem rigut molt sota la mascareta. Ara és una fotoperiodista consolidada que volta per tot el món. El Jan, el petit, ha vingut també cada any a ajudar-me quan li deixaven les exigències d’una brillant carrera en el camp de la neurociència. L’alegria juvenil dels seus grups d’amics i amigues ha estat el bàlsam reparador de cada final de temporada. La mare se’n va anar després de suportar, amb alegria una llarga malaltia. Ens va ensenyar que és estimar i ha deixat un buit eixordador.

Tot i que m’agrada molt mostrar la costa i el mar del meu país, encara vull tornar a travessar la Mediterrània i compartir amb qui estimo i amb els que vulgueu acompanyar-me aquests llocs i experiències formidables. Així doncs, enguany reprenem els viatges llargs i anem cap a Sardenya un lloc que estimo i conec molt bé. Si déu vol l’any que ve anirem a Sicília i el següent, espero, tornarem a Grècia. De moment, gràcies. Moltes gràcies als que m’heu acompanyat tots aquests anys.