Arribats a Niça a finals de juny, va marxar el grup amb el qual havíem fet la travessa des de Palamós i ens vam quedar sols l’Onas, jo i la tos. No gaire, aviat arribà el Francesc, amic des de fa més de trenta anys i ajudant per a la travessa fins a Sardenya.
Estossegant i amb el veler net com una patena, la compra estibada i els dipòsits plens, embarcàrem una nova tripulació. Uns dies més tard, per la pèrdua d’un equipatge, posàrem proa al nord-est en un dia rúfol, amb poc vent i una forta maregassa en contra. Lent, incòmode, gens gloriós. A poc a poc vam deixar enrere la Costa Blava i l’horror urbanístic de Mònaco per a recalar a la bonica i tronada ciutat de San Remo en el, no menys tronat Yacht Club. Un lloc que m’encanta.
Comprovada la previsió meteorològica, vam decidir salpar cap a Còrsega després de sopar, la maregassa ja hauria d’haver baixat i podríem esperar vents suficients per a la primera meitat del viatge i, després, les calmes. La previsió només es va complir en part, el mar va anar calmant progressivament i no hi va haver gens de vent… Això si, vam tenir una albada fantàstica i vam poder albirar balenes i dofins. El mar de Ligúria és la zona d’alimentació d’estiu d’aquests enormes cetacis.
A primera hora de la tarda recalàvem a la vistosa illa de la Giraglia, un penyal molt proper a l’extrem nord de Còrsega, famós perquè hi passa cada any una de les regates d’altura més clàssiques de la Mediterrània. Poca estona més tard tiràvem el ferro en les turqueses aigües de Finochiarola.
L’endemà, amb tos i prou vent, vam posar proa a les illes toscanes, rere nostre va sortir un veler molt modern, ràpid i lleuger d’una prestigiosa drassana alemanya. No aconseguia acostar-se a l’Onas i amb el vent refrescant, anava quedant enrere. A poques milles de Capraia el vent va disminuir, i amb les ventolines, ens va avançar estrepitosament, un disgust que tardaria dies a digerir.
La petita illa de Capraia és un lloc especial, ha estat fins no fa gaire un presidi i el petit poble no està gaire tocat pel turisme. S’hi poden fer unes excursions fantàstiques, visitar les cel·les abandonades i contemplar els impressionants exvots mariners de la capella mil·lenària de santa Maria.
Tal com estava previst el vent del sud s’intensificà fins a força 6, ens va caldre cenyir de valent per a acostar-nos, bordada a bordada, fins a l’illa d’Elba, molls, cansats i contents. Vam amarrar al port fortificat de Portoferraio, construït per Cosimo di Medici, al peu de la petita ciutat, típicament Toscana. A més de descobrir-hi les traces de l’efímer desterrament de Napoleó Bonaparte, és un plaer passejar pels carrerons empedrats de la vila vella fortificada, autèntics, menestrals, gens turístics.
El dia que volíem dedicar a les cales i el bany va ploure persistentment i va fer molt de vent, però l’endemà, va sortir un dia radiant i calorós, sense gens de vent per a navegar, a motor, cap a la costa est de Còrsega. Molt variable, molt mediterrani, molta tos.
Els dies següents vam navegar cap al sud en unes quantes tirades llargues fins a recalar a gran badia de Porto Vechju i a les illes de l’estret de Bonifaci. Ancoràrem entre les grans roques granítiques de les Illes Lavezzi, verges, però plenes d’embarcacions turístiques i creuàrem l’estret fins a les illes Maddalenes. Ja havíem arribat a Sardenya!! Ho celebràrem amb una espectacular truita de patatetes ancorats a la petita illa de Caprera, última residència de Garibaldi.
Amb la tos habitual, vam aprofitar la calma matinal per anar a fer un bany a les turqueses aigües de Cala Portese i, així que s’establí el mestralet previst, llevàrem l’àncora i hissàrem l’spinnaker per a avançar, estrepitosament, tots els velers… uff, em podia treure l’espineta de Capraia!!!
A la tarda vam arriar l’spinnaker al peu de la Tossa immensa de l’illa de Tavolara, Quina cavalcada més bona, visca l’Onas!!, i fondejàrem prop de les 4 casetes de la riba. Tavolara és un lloc especial, per una carambola esbojarrada fou un regne independent fins no fa tants anys i l’últim rei de la nissaga, en Tonino, regenta un petit restaurant a peu de platja que és un lloc gairebé màgic. A bord de l’Onas hi rodàrem el reportatge “El regne més petit del món” pr al programa Thalassa, de TV3
L’endemà recalarem a la gran badia d’Olbia, el nostre destí i la base pels mesos vinents. Crec que desembarcà una tripulació feliç, tot i que, segurament, la travessa havia estat diferent del que havíem imaginat cada un de nosaltres. Incerta, com totes les travesses en veler
A Olbia, febrós, estossegant i cansat, gràcies a l’ajuda dels amics del Circolo Nautico, vaig aconseguir fer-me visitar per un metge. Em va diaggnosticar una bronco pulmonia i em caldria inflar-me d’antibiòtics i fer repòs almenys vint dies. Em va caure el món a sobre. Però aquesta és una altra història, que acaba bé.
