A començaments d’abril havíem salpat rumb a Grècia, però un problema greu de salut dels meus pares em va obligar a tornar enrere. Vaig haver de cancel·lar els viatges i preparar un programa nou adaptat a la meva situació. Agraeixo als tripulants de l’Onas la comprensió i l’afecte mostrats en aquests moments difícils. Tenia moltes ganes d’arribar a Istanbul, hi anirem tard o d’hora, però després tants d’anys de voltar per la Mediterrània la meva intenció, tornat de Grècia, era fer les temporades d’estiu a la Costa Brava. Només m’he avançat una mica en realitat.

Aquest estiu, doncs, hem navegat en travesses de set dies, en un sentit o l’altre, entre dues ciutats històriques dels Països Catalans: Barcelona i Perpinyà.

Salpem de Badalona navegant prop de les llarguíssimes platges del Maresme, on vaig aprendre a nedar, a fer castells de sorra i a llegir els vents en la superfície del mar. Hem contemplat des de coberta els verds i suaus turons de les serralades de Marina, del Montnegre, el Corredor i la tossa imponent del Montseny. Hem vorejat els pobles “de Mar”, els antics nuclis de pescadors sobrecrescuts, connectats per rieres seques, propenses a créixer exageradament, amb els pobles originals “de Dalt”, retirats del mar, amagats dels pirates, rere els turons.

Amb el vent de garbí a la popa, enfilant trabujades, hem passat els baixos traïdors de la Tordera i arribat oficialment a la Costa Brava en els rocs de la Palomera, a Blanes. El litoral s’enfila, els pins toquen el mar i les cales interrompen de tant en tant els penya-segats vermellosos. Amb calmes i vents de nord hem fet les primeres capbussades a Sant Francesc o a Llorell, amb vent de garbí continuem una mica més enllà de la vila murallada de Tossa, on vaig descobrir la vela fa més de 40 anys, per a llençar l’àncora a les aigües Turqueses de Futadera o prop de les roques i illots, perfectes per a explorar amb el caiac, de la cala de Sant Pol. Aquesta primera nit aprofito per a cuinar un molt adequat “Mar i Muntanya” (Mandonguilles amb sípia) típic del país i en una ocasió, a port, fins i tot vam coincidir amb la veterana orquestra Selvatana, quins records!!!

L’endemà, després d’esmorzar tranquil·lament, creuem la bonica badia de Palamós, per a anar a fer un bany a la platja del Castell, flanquejada per antics escars i una fortificació ibera, verge gràcies a la tenaç lluita veïnal dels anys 80. A partir d’aquí, cap al nord, si hi ha situació de tramuntana o mestral el vent i la mar es comencen a notar de debò. Sovint hem hagut de lluitar bordada a bordada, contra vent i maror, allunyant-nos mar endins per a lliurar les illes Formigues, acostant-nos molt a la costa per a esgarrapar cada milla. Recordo especialment una virada gloriosa quasi a tocar dels baixos de Port Bo a Calella de Palafrugell en un dia radiant de tramuntana a finals de juliol.

Passat el cap Negre i mirant d’obviar els xalets que espatllen les muntanyes de Begur enfilem cap a les illes Medes, un dels parcs naturals marítims més antics i coneguts del nostre litoral. Amb ulleres, tub i aletes nedem fins als esculls per observar la riquíssima vida marina. A més d’oblades i salpes, tan habituals, però menys espantadissos i molt més grans, hem pogut veure espets, meros i morenes en totes les nostres visites.

Amb vents del sud passem la nit a cala Mongó o a la platja del Rec, prop de l’Escala, un dels meus fondejadors preferits a la zona: segur, poc freqüentat i amb bones vistes al barri antic i al port grec. El mateix lloc on uns mariners Foceus fa 4500 anys anomenaren un mercat, Emporion, i un lloc on desembarcar, Skala.

Passada la nit a l’àncora, o a port, el matí posem proa al cap Norfeu, sovint a vela gràcies a les brises força regulars de la impressionant badia de Roses. Em fascina sentir  el veler navegant a plena potència, amb les veles ben trimades, escorat a sotavent i tallant l’onada veloçment. De tant en tant aixeco la vista per a observar el contrast entre la plana de l’Empordà i la serra de l’Albera i el Canigó. Quin plaer!

Aquest dia fem recalada obligada a Cadaqués, el poble més fotogènic i esnob de la costa Catalana. Tot i que m’agrada passejar pels seus carrers estrets, trobar en Pol i veure els exvots mariners de l’església de Santa Maria no baixo gaire a terra, massa gent. Malgrat que l’atapeïment de barques és important ens sentim privilegiats sopant a la banyera del veler una fideuà, uns musclos al vapor o unes sardines a la brasa contemplant el poble il·luminat, lluny del brogit incessant de la riba.

En una ocasió, vam tenir prou ànims per a fer l’excursió matinal a Sant Sebastià, una ermita enfilada al puig del Pení. El camí és llarg i costerut, no hi ha gaires ombres i molta pols, però les vistes de la vila blanca i la badia fins al Cap de Creus són corprenedores. De tornada al veler salpem cap a Guillola, una cala ampla, fonda, ben protegida dels vents del nord on ens refresquem i dinem abans de passar el Cap de creus. Doblar el cap ha estat una experiència important en cada travessa. L’hem passat cenyint i amb el vent a la popa, amb maror i en calma, a vela o a motor però mai ens ha deixat indiferents. Aquest i el cap de Tortosa, a l’Ebre, són els accidents geogràfics més destacats de la costa catalana, protagonistes indiscutibles de les ventades de tramuntana i mestral, temuts i respectats pels mariners des de l’antiguitat. Normalment, si no hi ha maror, enfilem el pas entre les illes de la Massa d’Ors i S’Encalladora, ample i segur, mentre contemplem en silenci com els Pirineus se submergeixen al mar.

Un cop al “Mar d’Amunt” passem  prop de Culip i ancorem a Taballera, la meva cala preferida, l’única on no tinc por d’enrocar el ferro, on hi ha prou espai per a una pila de barques i sovint quedem sols o gairebé sols a passar-hi la nit. Molt a prop, passada l’estimada cala Tamariua doblem el Cap de la Creu i entrem al sac del Port de la Selva, no tant sublim com Cadaqués però molt més ventilat, en guardo preuats records de joventut. Enguany hi he tornat gairebé en peregrinació, feliç.

La nostra següent escala, si hi ha vents del sud, és sempre el Garbet, una cala àmplia, segura i sense edificacions, bona per nedar i veure peixets. Si hi ha nord (aquí el nord fa molta por) o el temps no és prou segur vaig a buscar recer a Portbou: petit, tronat, acollidor. No és un lloc espectacular, encaixonat entre fosques muntanyes, el mar i una estació de tren mastodòntica. Un lloc de frontera, de fugitius, de ferroviaris, acollidor, poc turístic, gens estirat. Hi he passat moltes nits esperant que calmes la tramuntana. M’encanta sopar tapes sense pretensions sota els plàtans de la plaça, beure els vins de la terra, fer-hi la compra amb els meus fills i enviar postals que tardaran setmanes a arribar.

Passat Portbou entrem la Catalunya ocupada per l’estat Francès. França en realitat, a la costa és difícil trobar-hi cap tret de catalanitat fora de senyeres sense ànima i folklor matusser mercantilitzat. No he pogut parlar amb ningú en la meva llengua, el genocidi cultural és, em sembla, definitiu. Des de Cerbera fins a les platges d’Argelers les autoritats han col·locat boies d’utilització gratuïta prop dels esculls i les cales per evitar que les barques malmetin la posidònia amb les seves àncores… chapeau! Amb els meus fills i els seus amics les aprofitem per a submergir-nos a pulmó i descobrir paisatges submarins espectaculars. A la tarda naveguem cap al nord, prop de Banyuls, on les vinyes verdes s’enfilen pels costers, fins a doblar el cap Bear i recalar a Cotlliure, la vila més espectacular de la costa vermella. El castell Reial, el port fortificat i l’església de santa Maria dels Àngels, amb un original campanar sobre el mar constitueixen un paisatge formidable per a contemplar des de la coberta del veler i passar-hi la nit. Sovint els tripulants baixen a passejar pels carrerons, fer un pastís o visitar la tomba d’en Machado. Jo prefereixo mirar-m’ho de mar estant.

Des d’Argelers, en la darrera etapa d’aquesta travessa, el paisatge fa un canvi dramàtic. Desapareixen les roques i penyals, la costa es converteix en una llarguíssima platja de sorra rectilínia rere la qual se succeeixen els estanys en gairebé cent milles. Mentre naveguem plàcidament vora les platges, al peu del Canigó, imponent, recordem els centenars de milers de refugiats republicans que foren confinats en condicions inhumanes en camps de concentració improvisats per les autoritats franceses.

Finalment, recalem a Canet del Rosselló, origen i culminació, alternativament de cada travessa d’aquest estiu, un gran port esportiu molt proper a Perpinyà, construït en la desembocadura del riu Tech. Cada setmana acomiado aquí, o a Badalona, una tripulació que espero que  hagi gaudit tant com jo de la travessa que, segurament, haurà estat diferent del que tots esperàvem. Cada viatge és diferent, la gestió de les situacions meteorològiques i  les diferents  tripulacions les fan úniques. Espero haver complert les vostres expectatives suficientment i tornar a tenir-vos a bord de l’Onas.