A primers de juny ens trobàrem a l’Onas, amarrat al Port vell de Palamós, amb una tripulació de vells i nous coneguts, carregats de ganes de navegar, expectatives, menjar, beguda i combustible per a dues setmanes en què havíem d’arribar a Niça, a la Costa Blava, en la primera etapa de les travesses fins a Sardenya.

Aviat s’establí el vent de garbí que ens permeté aturar el motor i navegar, còmodes, molt ràpids i a tota vela fins a passar el Cap de Creus i fondejar al peu de les muralles del castell templer de Cotlliure, a última hora de la tarda. Tot i les temperatures del tot primaverals, els més valents fins i tot van fer la primera capbussada.

Els dies vinents es confirmà la previsió de vents de llevant moderats a forts que s’anaren intensificant. Al peu del Canigó, deixàrem enrere els Pirineus, amb vent de sud-est de fins a força 7 que ens obligà a reduir la vela major amb un ris i hissar la trinqueta navegant prop de les llargues platges i els estanys característics d’aquesta part de la costa del golf del Lleó. Recalàrem a l’estany de Grissan, un fondejador amb una entrada una mica justeta pel calat de l’Onas, però excepcionalment ben protegit. L’endemà, amb una mar molt incòmoda al principi, navegàrem fins a la bonica ciutat de Sète on vam haver de deixar passar un parell de dies de llevantada i pluges intenses.

Sète, pàtria de George Brassens, és un dels meus ports preferits. Una ciutat agradable que va créixer al voltant del port i els canals que connecten l’estany de Thau amb la mar Mediterrània. Té una de les flotes pesqueres més importants de França, és un bon lloc per a menjar peix, musclos i ostres, un parell de museus interessants, s’hi fan les famoses “justes de la marina” i, sobretot, aquell ambient mediterrani que tant m’agrada.

.

Passada la llevantada s’establí el vent de ponent previst. Favorable, potent, constant, establert en força 6. Salpàrem amb les primeres llums i anàrem encadenant trabujades i cavalcant la maregassa a més de nou nusos de velocitat, fou un dia llarg i intens, molt satisfactori i a última hora recàlarem a la bonica calanca de Port Miou per a fondejar al peu dels pins i penya-segats. Ens hauria agradat molt fer escala al Port vell de Marsella, però hi havia una regata i no hi havia cap amarrador disponible.

A les calanques el vent girà a mestral i agafà força de temporal, però estàvem ben protegits i aprofitàrem per a gaudir de les cales i visitar Cassís. Al cap d’un parell de dies, aprofitant les darreres fuetades de mestral, navegàrem fins a les illes Hyères. El temps encara estava força remogut i inestable, però els més valents tornarem a banyar-se i gaudirem d’un espectacular capvespre a l’àncora d’aquest bonic parc natural.

En les següents etapes anàrem remuntant la costa Blava amb vent suaus i tronades regulars, cada tarda que ens obligaven a triar ports o fondejadors molt ben protegits. Des de les illes Hyères navegàrem fins al proper port de Lo Lavandor on tornàrem a omplir el rebost de productes frescs i gaudirem d’un sopar autènticament provençal a la vila vella. Continuàrem cap al nord i, passat el baix de Rabiou entràrem a la badia més famosa i sofisticada de la Costa Blava.

Fa 70 anys, en un viatge a Roma amb l’escola, la meva mare, adolescent, enviava una postal a casa explicant que havien fet nit en un poble preciós i desconegut de la costa Blava anomenat Sant Tropetz. Avui, m’ha semblat un decorat buit, farcit de botigues absurdes, personatges estrafolaris i turistes badocs, com nosaltres.

Continuàrem costejant cap al nord-oest amb els persistents vents escadussers i nuvolades puntuals, de cada tarda fins a l’illa dels Lerins, molt a prop de Cannes. Vam fer els darrers banys del viatge prop del cap d’Antíbol i recalàrem en la darrera etapa a Saint Laurent du Var, molt a prop de Niça.  A més de fer la neteja, la bugada i la gran compra per a la pròxima travessa  hem tingut temps d’anar a visitar la ciutat murallada d’Antibol i el seu agradable Museu Picasso. Vam passar una tarda fent el badoc per la vila vella de Niça  i sopàrem, molt mediterraniament, una amanida niçoise, és clar, i unes sardines.

Gràcies, eskerrik asko tripu!!

D’aquí a uns dies salpàrem cap a les illes Toscanes, Còrsega i Sardenya, però aquesta serà una altra història.