Si vens amb mi
no demanis un camí planer
ni estels d’argent
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort i que la vida ens doni un camí
ben llarg

Ara fa pocs dies aixecàvem l’àncora en la calma d’una matinada sense lluna i ens endinsàvem en la foscor de la badia de Pollença sota els estels. Un cop lliurat el cap de Formentor, ja a mar obert, vam fixar el rumb a Badalona. No hi havia res més a fer: el pilot automàtic s’encarregaria de governar el veler, no bufava ni un bri de vent, el motor mantenia la velocitat de creuer sense esforç i no es veien vaixells a prop. Ens vam jugar la guàrdia a pedra, paper o tisora i vaig perdre. L’Hèctor, el meu germà, aniria a dormir. Patró professional també, s’havia pogut agafar uns dies de vacances per acompanyar-nos en la tornada a casa, veure el pare, tant sol des que falta la mare i anar a la manifestació de la diada. A les cabines de popa dormien el meu fill Jan i l’Arnau, flamants enginyers biomèdics acabats de tornar d’Alemanya.

Com que la previsió era de molt poc vent o calma i no hi havia gaires possibilitats de navegar a vela vam decidir que, almenys, intentaríem pescar. Per això havíem salpat a aquesta hora tan poca-solta. Al nord de Mallorca, al setembre i de bon matí sempre piquen tonyines o llampugues.

Quedaven encara unes hores per què es fes de dia, llavors avisaria el germà, llençaríem les línies de pesca i me n’aniria a dormir una estona. Em vaig acomodar al banc de popa, ben recolzat en les defenses. Bon moment per valorar l’estiu que s’acabava i pensar el següent.

A començaments de juliol, acabats de tornar d’una volta completa a les Illes Balears, empreníem una sèrie de cinc travesses de set dies fins a la a Costa Brava. Cada setmana embarcava un nova tripulació al port de Badalona amb l’inestimable i energètica ajuda de la Roser en la logística de cada canvi de grup. Com passa sempre, els viatges no foren exactament com els havíem previst. Navegar a vela és l’art d’adaptar-se a la natura, de ser més pacient que valent, més flexible que llest i, sobretot, de saber bregar amb la realitat.

Els llevants i gregals, persistents durant tot el mes, ens impedien navegar d’una tirada nocturna fins a passar el cap de Creus. Aquests vents, al nostre país, aixequen molta mar. Sovint, doncs, la primera singladura fou més modesta del que havíem previst. Salpats a la tarda de Badalona recalàvem a Arenys, l’escala més repetida de la temporada. Un port pesquer amb un club nàutic tronat però agradable i un bon repòs per als estómacs castigats.

En els dies següents passàvem la Palomera, a Blanes, la primera roca de la Costa Brava, on comencen a enfilar-se els penya-segats i els pins baixen a la riba. Si la maror de l’Est ho permetia, fèiem les primeres capbussades a les cales de Santa Cristina o Llorell i, a la que era possible, sortíem disparats a passar el de Creus, el gran objectiu de cada viatge. Aquestes singladures es feren una mica llargues: no és fàcil anar passant de llarg les cales i els pobles més bonics de la Costa Brava amb la vaga promesa que hi pararíem a la tornada.

Bordada a bordada arribàvem al cap Negre i albiràvem les illes Medes. En un dels primers viatges tinguérem la immensa sort de veure un rorqual, una de les balenes més grans del món, saltant completament fora de l’aigua, tres vegades, a pocs centenars de metres del veler Onas. Un espectacle extraordinari, aquests grans cetacis no acostumen a fer salts. Ho guardarem com un record inesborrable a la memòria.

Passades les illes Medes entràvem a la gran badia de Roses i em relaxava una miqueta. A partir d’aquí trobaríem fondejadors protegits i amb els vents dominants de tramuntana, gregal o llevant, seria tot “baixada” de tornada a Badalona… si no fos que girés a garbí, és clar.

Hem passat el Cap de Creus en totes les condicions: cenyint a rabiar, amb el vent a la popa, amb maregassa i en calma. Sempre ben atracats a S’Encalladora per la banda de babord i deixant a estribord l’illot de la Massa d’Ors. Un cop passats, evito fondejar a Culip, hi ha molta posidònia i massa pedres. Normalment, ancorem a Taballera, la cala preferida al nord del cap. Un lloc verge i salvatge, mineral. Perfecte per a passar la nit sota els estels, lluny de la civilització, amb els únics llums dels topalls dels velers fondejats. L’endemà continuàvem cap al Garbet, la cala més amable del mar d’Amunt: àmplia, amb un excel·lent fons de sorra i envoltada de vinyes. Si ens calia anar a port, arribàvem a Port Bou. M’agrada aquest poble, tan fronterer, ferroviari i menestral. Tan lluny de l’afectació de molts pobles de la costa de l’Empordà.

Amb una mica de sort i deixant-me les pestanyes estudiant les previsions meteorològiques, aprofitàvem la Tramuntana setmanal per a passar altre cop el Cap com cal: a la vela i amb el vent a favor. Fondejàvem després per a fer els darrers banys del dia a cala Gulillola, abans de sopar un adequadíssim “Mar i muntanya” a bord en el marc incomparable de la badia de Cadaqués.

Creuàvem de nou l’enorme badia de Roses, amb una possible escala al peu dels espigons de l’antic port d’Empúries, prop de l’Escala. Noms grecs amb ressonàncies gairebé homèriques on fa més de dos mil cinc-cents anys un grapat de mariners foceus, com en tants altres llocs de la Mediterrània, anomenaren un mercat: Empúries ”Ἐμπόριον ” i un lloc on desembarcar: L’Escala “Σκάλα”

Miràvem, també, d’agafar una boia a les Illes Medes i fer una capbussada per a observar la vida submarina d’aquest parc natural marítim tan ben preservat. Al vespre anàvem a passar la nit al peu dels penya-segats de Sa Riera si hi havia vents del sud o, si persistia la tramuntana, a Es Castell, la gran cala verge salvada de l’especulació immobiliària per la lluita veïnal dels anys noranta.
M’agrada, també, fondejar a la badia de Palamós s’hi està bé amb qualsevol vent del primer i tercer quadrant. Si no, amarrem al Club Nàutic Costa Brava on em trobo com a casa, puc comprar peix a la llotja i passejar pel barri vell de bon matí.

El tram de costa entre Sant Feliu de Guíxols i Blanes és un dels més bonics i salvatges de la Costa gironina. Si les condicions ho permetien, ancoràvem en les aigües turqueses als peus dels cingles vermellosos de les Gavarres, coronats de pins i alzines. M’agrada especialment passar la nit a cala Futadera, protegida del garbí, verge i d’aigües claríssimes.
Aquest any no hem recalat tant a Blanes. Sí que ho vam fer, però, per les festes de Santa Anna, en què vam gaudir de l’espectacular concurs de focs artificial i els concerts a l’aire lliure. Acostumàvem a passar la darrera nit a Arenys on, també, vam gaudir de les festes patronals i d’una simpàtica cantada d’havaneres amb un comiat que em va colpir especialment.

Acompanyat de l’Anna, a mitjans d’agost vam emprendre una molt satisfactòria travessa que ens portà fins a Formentor i Menorca. Hem navegat, tres setmanes, al voltant de l’illa blanca, amb bon temps al principi i amb la meteorologia típica de finals d’estiu en les darreres. Fins i tot vam haver de passar un parell de nits amarrats a Ciutadella amb un temporal desfet de vent, mar i pluja acompanyat d’una persistent rissaga, més emprenyadora que perillosa. El setembre quan jo ja estava a les acaballes, arribaren al rescat, el Jan i l’Arnau frescos com una lletuga i l’Hèctor, una mica més marcit. Gaudirem d’unes curtes i reparadores vacances familiars amb temps excel·lent i vam navegar fins a Mallorca aprofitant les darreres ràfegues de llevant que ens permeteren navegar a vela prou ràpids fins a l’estimat redòs de la punta de l’Avançada, prop de Pollença, disposats a salpar l’endemà, de matinada, cap a casa.

No ha estat una mala temporada, però no acabo de trobar el format de viatge adequat a la Costa Brava. L’any passat alternàvem una setmana cap al nord i una cap el sud, entre Badalona i Perpinyà, era millor. Enguany hem fet origen i final a Badalona, comercialment ha funcionat molt bé però, em sembla que les singladures són massa llargues per a molts dels tripulants de l’Onas. En tot cas, jo acabo massa cansat. No em veig en cor de seguir fent sol la feina que fèiem, fa uns anys, dues persones. Així doncs quan d’aquí a unes setmanes acabi a la Costa Brava hauré de meditar sobre com lligar la temptació d’escapar fins a l’altra punta de la Mediterrània, si és que encara me’n queden ganes i la necessitat de consolidar un projecte de vida, encara incert, amb navegacions més casolanes. Sense que la compra, la neteja, la navegació, la cuina i la logística de cada viatge em deixin mig estabornit i sense esma.

Ja comença a clarejar sobre un mar com una bassa d’oli. Abans que el desperti, apareix l’Hèctor a coberta i preparem les línies de pesca amb els “popets assassins”. Baixo a la meva llitera a dormir una estona. Més tard picaran un parell de llampugues de bona mida que ens cruspirem per sopar, amarrats ja a Badalona. Recuperat, tot i que queden encara un parell de viatges més. Res, bufar i fer amplolles.