Des de finals de juny fins a començaments de setembre hem estat navegant per les illes Jòniques, a Grècia. És una zona que coneixem bé ja que ha estat el nostre destí d’estiu varies vegades i hi fem escala sovint en les rutes cap al mar Egeu.
Aquest any hem escollit la ciutat de Messolonghi com a base per a navegar fins a les illes Jòniques perquè és a una distància raonable d’Atenes i és un port natural segur amb una marina amb tots els serveis. El mes de gener vam fer, previsors, la reserva dels amarres però el juny vam trobar la marina tancada per una picabaralla legal entre els propietaris… Amb un pam de nas hem hagut de fer els canvis de tripulació en el port públic o fondejats.
Cada viatge enfilem d’hora el canal de sortida de la gran llacuna de Messolonghi, un paisatge gairebé asiàtic en el que és fàcil veure tortugues marines. Intentem sortir del golf de Patras abans de migdia i evitar topar-nos amb el vent tèrmic habitual. Un cop passada l’illa d’Oxia, l’escenari de la batalla de Lepant, cenyim fins a la gran i solitària badia de Petala per a fer-hi el primer bany. A la tarda anem fent bordades entre les illes Echinades, amb comte al passar sota les altes muntanyes del continent pels forts vents catabàtics i arribar a Astakós, un poblet tranquil al fons d’una profunda badia on és més fàcil comprar una motoserra que un matalàs inflable amb forma d’unicorn o tall de síndria.
L’endemà enfilem cap a a l’illa de Kastós si volem dormir en una cala tranquil·la sota les oliveres o la veïna i alta Kalamós si preferim anar a sopar a la taverna d’en Iorgos i dormir amarrats. Aprofitem la calma matinal habitual per a fer un bany en alguna de les petites cales de la costa nord que, diuen, eren les preferides de la Calas i l’Onassis.
Continuem el viatge fins a Varko, una petita badia presidida per un roure centenari amb un bonic fons de sorra blanca i aigües turqueses, verge fins fa poc, en el que enguany han muntat un animat xiringuito, gens molest un cop superada la sorpresa inicial.
En els viatges de quinze dies hem navegat cap al nord fins a Corfú, una ciutat veneciana encantadora i cosmopolita però plena de turistes i hem gaudit dels fondejadors solitaris de la costa de sobrevent de Paxos i Antipaxos si el temps ho permetia o dels fons increïblement clars de la resguardada badia de Lakka i l’animat i popular port natural de Gaios.
Per una raó o altre casi sempre hem trobat una excusa per a passar una nit a la badia de Vikho, a l’illa de Levkas. El fondejador més resguardat de les illes Jòniques, amb fons de fang per a que l’ancora agafi perfectament, prou gran per no haver de patir per si hi haurà lloc, prou autèntic per a que no hi vinguin els velers de lloguer a donar per el sac i amb un poblet senzill i acollidor per a fer les compres o passar l’estona sota la parra. Si mai em perdo és possible que em trobin aquí.
Després de passar prop de Skorpios per a donar-hi una ullada tafanera, fou l’illa privada de l’Onassis i la Kennedy, posem proa al sud cap a les altes illes de Cefalònia i Itàca. En l’estret i llarg canal entre les dues illes hi ha algunes de les cales més boniques de les illes Jòniques amb boscos de xiprers i ullastres fins a la riba, petites platges de còdols blancs, una cabana encalada amb una parra i aigües transparents per a gaudir dels fons marins.
Sempre que hem pogut hem anat a les festes dels pobles on joves i grans ballen en grans cercles acompanyats d’una orquestra, envoltats de parades de menjar i beguda. Hem pogut gaudir de les festes a Santa Eufèmia a Cefalónia, on una entusiasta tripulant de l’Onas va sortir disparada d’una rotllana, a Kioni on una no menys entusiasta tripulant es va animar cantar un«besame mucho» bilingüe espanyol-grec amb el solista de l’orquestra, a Perachori també a Itaca, un poblet enfilat a la muntanya del que vam haver de baixar a peu sota la lluna de matinada. A Astakós i a Aetolikó, a la badia de Messolonghi, on només ballaven els homes vestits amb robes tradicionals i armats amb trabucs i punyals,
La darrera nit del viatge acostumem a passar-la a Itaca, la mítica pàtria d’Odisseu, fondejats a la petita i estreta cala de Sarakiniko des d’on es pot fer una agradable excursió fins al poble de Vathi abans d’assaborir la deliciosa fideuà de l’Ana a bord. Finalment l’endemà el matí posem proa a llevant rumb a Messolonghi amb vents a favor gairebé sempre i un darrer bany en les profundes aigües de l’illa d’Oxia si el temps ho permet…
Les illes Jòniques han esdevingut un destí popular de la navegació de creuer però, com sempre, hem pogut fer la nostra ruta gaudint de fondejadors tranquils i ports autèntics aprofitant el règim estable de vents per a navegar a vela i divertir-nos avançant els altres velers. Gràcies a tots els tripulants de l’Onas que un any més, i ja en són 25!, ens heu ajudat a fer que cada viatge fos diferent i especial.
La manca d’una marina amb tots els serveis ha estat un contratemps però volem agrair especialment el bon humor, l’empatia i la paciència amb el nostre grec rudimentari d’en Kostas de la bugaderia, de tot el personal del bar dels avis, la nostra «oficina provisional», del cafe «Al Vento» per deixar-nos carregar aigua de la la seva cuina, d’en Vasiris per venir puntual amb el seu camió cisterna a fer gasoil, de la tripulació del remolcador Capitan Michalis, dels nois de la parada de fruita del centre que ens acompanyen de tornada al port en moto carregats amb tota la compra i la família que regenta el periptero del port per proveir-nos amb tanta paciència de botelles d’aigua congelada que tant han ajudat a mantenir prou baixa la temperatura de la nevera. Com sempre en aquest país ens heu fet sentir com a casa. Efaristó!!
Imatges de Pedro García i Veler Onas