Abans que res vull agrair a tots els tripulants el respecte a les mesures preses durant les dues darreres temporades per a prevenir la Covid 19. No s’ha produït cap transmissió de la malaltia a bord. Moltes Gràcies.

Vaig començar a escriure aquestes línies a la taula de cartes de l’Onas, acabat d’amarrar al port de Badalona. Assaborint el silenci i la solitud acabats d’estrenar. Havien passat quatre mesos llargs de brogit continu, d’intentar complir les expectatives de cada tripulant i vetllar per la seguretat de tots. Per als del nostre gremi la tardor és l’època més tranquil·la de l’any. Si la temporada ha anat bé… perfecte! Ho celebrem i persistirem. Si no ha anat tan bé… Mirarem de corregir i fer-ho millor l’any que ve… Sigui el que sigui tenim temps per descansar, cuidar-nos i cuidar les nostres embarcacions. A totes ens cal una mica de pintura aquí o allà, un repàs de les costures a cal veler o substituir una peça espatllada… però ja no hi ha urgències.

Després de gairebé trenta anys navegant per tota la Mediterrània i el Carib aquests dos darrers estius hem navegat per les Illes Balears. El 2020 la pandèmia em va fer suspendre la volta a Grècia a corre-cuita i oferir un programa alternatiu. Enguany no em vaig atrevir encara a tornar al país Hel·lè. Vaig proposar, doncs, tornar a navegar per Mallorca, Menorca i les Pitiüses.

Tot i que cada primavera i cada tardor recalo a Menorca anant o venint de l’altra punta de la Mediterrània, feia molts anys que no passava els mesos de juliol i agost navegant a les illes Balears. En tenia moltes ganes. Més d’una vegada, cansat després d’una travessa difícil o mirant de solucionar problemes a la quinta forca, m’havia dit: L’any que ve em quedo a casa!! Casa eren sempre les illes on vaig aprendre l’ofici. Des de començaments de juliol, després d’un parell de periples per totes les Illes Balears (aquesta és una altra crònica) hem salpat de Pollença una setmana rere l’altra per a emprendre una volta a Mallorca i onze voltes a Menorca.

El primer dia de cada travessa, un cop embarcat el grup i fetes les presentacions i explicacions de rigor enfilàvem cap a la boca de la gran badia i deixàvem a babord el majestuós cap de Formentor recitant els versos de mossèn Costa i Llobera que tan bé canta la Maria del Mar Bonet i recita la meva mare.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l’eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer.

Passat el gran penyal reforçaven el vent i la maror de gregal (NE). Contraris, tot l’estiu, rigorosament, cada set dies. Una prova per als estómacs dels tripulants de l’Onas. En aquestes condicions, però, el buc del meu estimat veler talla les onades com si res i vam poder fer quasi totes les travesses a vela, sovint molt escorats i cenyint a rabiar durant més de sis hores fins a posar-nos a recer del cap d’Artutx, ja a Menorca. Cansats, satisfets i salats. Amb aquests vents és un plaer navegar i ancorar al sud de l’illa. No sóc, és clar, l’únic que ho sap i les cales més populars com Son Saura, Macarella o Cales Coves es saturen en els mesos de juliol i agost però hi ha opcions si coneixes una mica la costa i saps on tirar l’àncora.

Quan el temps girava a migjorn creuàvem les aigües turqueses del freu de l’Illa de l’Aire i enfilàvem cap a la gran badia de Maó. M’encanta entrar-hi a vela, silenciosament, navegant entre les runes del Castell de Sant Felip, la fortificació que els britànics destruïren abans d’entregar l’illa als espanyols, les ribes de l’illa del Llatzeret i les boniques cases d’Es Castell. Gestionant amb perícia local les rolades de vent per a passar l’illa del Rei on ancorà l’esquadra catalana que conquerí l’illa i amarrar finalment a l’acollidora Marina Mô Llevant. Aaprofitàvem per a comprar fruita, verdura i peix, carregar aigua, dutxar-nos a gust i  fer una birra amb l’Àlex, el meu amic de la infància. Si em quedava temps, m’escapava a caminar fins a Trepucó, un dels meus monuments prehistòrics preferits i, si els tripulants volien, anàvem a sopar fora.

L’endemà doblàvem el cap de la Mola i posàvem proa a l’Illa d’en Colom, sovint amb vents portants que ens permetien hissar l’spinnaker i arribar a dinar a cala Tamarells on ens esperava l’Eugeni per ajudar-nos a prendre una boia. No s’hi pot ancorar, és una pradera de posidònia i un dels millors ancoratges de les illes Balears: Ampli, segur amb qualsevol vent excepte els del primer quadrant, hi ha petites cales i badies d’aigües extremadament clares. Sovint baixàvem a passejar, a la platja o a veure la magnífica posta de sol des de sa Torreta i fèiem una barbacoa a bord.

Els següents dies recorríem el nord de l’illa deixant a babord els tres grans caps: Favàritx, Cavalleria, i Punta Nati. Aquesta costa pot ser molt perillosa amb vents del nord però és més fàcil de gestionar que el sud, hi ha, amb més alternatives per a ancorar i passar la nit. A més, els passerells s’hi atreveixen menys. Fèiem sempre una parada a la gran badia de Fornells. Navegàvem a vela tant com podíem i gaudirem d’agradables sobretaules nocturnes ancorats a cala Pregonda, Pilar o Algaiarens després de cruspir-nos una bona fideuà o un arròs negre cuinat a bord. El juliol i l’agost era gairebé impossible trobar lloc al port de Ciutadella. Alternativament acostumàvem a passar la darrera nit, gairebé sols, sobre les aigües turqueses de S’Amarrador o S’Aigua Dolça, a la costa de ponent i ‘endemà salpàvem ben d’hora a Mallorca. Tot i creuar cada setmana el canal dues vegades no hem tingut gaire sort amb els albiraments: Algun peix espasa, pocs dofins, cap tortuga… massa maror per a veure res, segurament. Després d’aquesta travessa, amb mar i vent favorable, sovint més plàcida que la d’anada, el grup desembarcava a Pollença o Alcúdia a primera hora de la tarda carregat d’experiències i records. A reveure amics!!

Començava llavors la feina per a preparar la propera travessa: neteja, bugaderia, compres, reparacions.. (Agraït al Joan Gallifa, rigger, per portar-me les peces que necessitava. A l’Eva Octavio, la patrona que millor coneix l’illa pels consells i el carinyo)… Sol, acompanyat de la meva filla Bruna (a l’agost. Ja és fotoperiodista, treballa per a una de les agències més importants del món) o amb l’ajut de bones amigues en algunes setmanes de juliol (l’Elena, elegant i experta navegant, la Gemma, amiga d’infància, divertida i apassionada). Gràcies noies!! Així, una setmana darrera l’altre fins que, com cada any, el setembre va buidar les illes de velers, el temps es va complicar, va venir el meu fill Jan (gràcies! el petit accident domèstic hauria estat un problema sense la seva serenor), vàrem pescar i va arribar la tardor.

Tornaré a les illes Balears, sovint, segur. Les estimo, hi tinc família i amics. No sé si hi tornaré a fer la temporada. He acabat una mica fart de superiots, d’escandalosos, de ser vexat massa sovint per parlar català. D’ignorar les 100 pasteres amb 1500 persones interceptades aquest estiu

L’any que ve vull posar proa a llevant i anar lluny, molt lluny. Creuar la Mediterrània fins a Istanbul, solcar l’Egeu i la mar Jònica. De moment seguim navegant cada setmana, fent cursos de manteniment, preparant el veler Onas per a les properes singladures, estudiant grec. Espero tenir ben aviat al web el programa complet per a la temporada 2022.