Els darrers dies de maig, com cada any, vam anar bastant de bòlit. Un cop estibat el menjar, eines, recanvis i enllestits els preparatius per a un viatge de quatre mesos i més de tres-mil milles decretàrem finalment que ja estàvem a punt per a salpar. Som-hi!!
El 1 de juny va anar arribant la tripulació que ens acompanyaria fins a Sicilia en la primera etapa del viatge a Grècia amb l’objectiu de recórrer la costa nord de Tunísia i conèixer l’illa de Pantelleria. Un cop repartides les cabines i fetes les explicacions, poques, casi tots els tripulants eren habituals de les grans travesses de l’Onas, deixàrem amarres (Adéu Badalona! Fins l’octubre!!!) hissàrem veles i vam posar proa a Menorca. Aquesta primera singladura fou poc lluïda: vent escàs i contrari, cels ennuvolats compensats parcialment per una bonica posta de sol, les visites dels dofins i l’entrada a la badia de Maó a vela.
L’endemà a la tarda va sortir el sol, va deixar de ploure i el vent rolà al sud, tal i com estava previst. Sense perdre un minut, carregats d’ensaïmades, formatge i gin xoriguer, salpàrem de nou cap a llevant.
Un cop fora de la profunda badia, el port natural més gran de la Mediterrània, amb el vent fresc i lleugerament a proa del través l’Onas començà a empassar milles a més de vuit nusos de velocitat. A mida que el cap de la Mola desapareixia per la popa anàrem adoptant el ritme de la vida en alta mar que tant m’agrada: El que passi més enllà del nostre horitzó circular adquireix una importància relativa o es posposa. Només cal preocupar-se de fer avançar el veler més o menys cap a la seva llunyana destinació i mirar de ser una tripulació feliç gaudint de les tasques a bord: controlar el trimat de les veles, vigilar que no hi hagi barcos a la vora, ajudar l’Ana a la cuina i tastar els seus àpats, rentar plats amb aigua de mar, tornar a trimar, participar en les xerrades a la banyera, mirar de reüll l’horitzó de sobrevent, dormir a estones i anar prenent nota en el quadern de bitàcola del rumb, direcció i intensitat del vent, estat de la mar, veles utilitzades, latitud i longitud…
El dia següent el vent i la maror es feren encara més favorables, una delícia!. En només 24 hores havíem deixat Sardenya per babord (gairebé dues-centes milles!!). Amb aquestes condicions i les bones previsions decidirem continuar cap a Tunisia, sense aturar-nos. En la segona nit de la travessa el vent es va mantenir però vam haver d’estar ben a l’aguait de l’intens tràfic mercant i pesquer del canal de Sardenya.
L’últim dia el vent va afluixar una mica. Cap problema!! amb l’spinnaker gros continuàrem fent via fins a albirar Ras Nador. Quina travessa més bona!!!
A primeres hores de la tarda entràrem al port de Bizerta amb les perceptives banderes de Tunísia i groga flamejant a l’obenc d’estribord, feia quinze anys de la darrera vegada, ja en teníem ganes. Només treure el nas per la bocana els mariners ens van assenyalar un amarre. La nova marina és gran, moderna i disposa de tots els serveis però està gairebé buida. Aviat van arribar els oficials de policia i duanes per a complimentar els tràmits d’entrada al país i a última hora de la tarda sortíem a passejar per la medina.
Tot i haver empollat la guia de viatge i llegit bastant sobre la història de Tunísia i la primavera àrab havíem oblidat un detall important: arribàvem en ple ramadà… Amb el cant del muetzí de la posta de sol els carrers quedaren deserts, només es sentia la remor casolana dels àpats familiars. El ramadà és la festa musulmana més important, imposa dejuní diürn però durant un mes reuneix famílies i amics cada vespre al voltant de copiosos àpats tradicionals. Després de sopar s’ompliren els cafès, els carrers i les places. Els comerços, tancats o casi inactius durant el dia resten oberts a la nit fins molt tard i l’animació es manté fins a la matinada.
L’endemà a les nou del matí havíem quedat per a fer un recorregut per Tunísia. A quarts d’onze aparegué en Raouf, el nostre flamant xòfer. És ramadà, ja se sap. Tot i els intents fallits d’anar a les quimbambes acordàrem deixar-nos portar. Tampoc calia fer res especial, donar un tomb i veure terra endins. Tot i l’èxit democratitzador de la primavera àrab a Tunísia, el neocolonialisme, dècades de corrupció, la darrera crisi econòmica i finalment la caiguda del turisme a causa de la por al terrorisme han empobrit força el país. En Raouf és xerraire i aviat ens convidà a sopar a casa seva… és ramadà tothom sopa a casa només trobaríem oberts els llocs per a guiris. Perfecte!!!
Poc després del vespre arribàrem a casa seva, a les afores de Bizerta. Aquesta serà, per a mi, l’experiència més bonica del viatge: Compartir un àpat especial, amb una extensa família alegre i acollidora. Shucram!!
Coneixem força el Magreb i sempre ens hi hem sentit a gust però quan l’hivern passat vam decidir l’itinerari d’aquest viatge ens vam plantejar alguns dubtes…. s’hi apuntaria algú? és prou segur? Serem ben rebuts?
El primer dubte es va esvair aviat: Fou el primer viatge a omplir-se, amb llista d’espera i tot. En quant a la seguretat no vam tenir cap problema. No vol dir res, és clar. A terra no es veu més policia que en altres països i a mar la guàrdia nacional patrulla efectivament la costa. En totes les singladures i fondejos vam ser visitats per patrulleres que, molt amablement, preguntaven on anàvem d’on veníem i ens donaven la benvinguda.
Ens hem sentit sempre ben rebuts, tothom ha estat extremadament simpàtic, agradable i acollidor. El «benvenus en tunisie» ha estat pràcticament unànime a fleques, mercats, amb la caixera del super, amb els guardes nacionals o a qui demanàvem alguna indicació. Cap mala cara, cap retret, més aviat hem passat desapercebuts. Hi tornarem, aviat.
Continuàrem la navegació cap a llevant, amb mestral ben entaulat que ens feu volar fins a doblar Ras sidi Ali el Mekki i fondejàrem ben a prop de la solitària platja de Ghar El Melj. L’endemà navegàrem fins a Sidi Bou Said. Aquest fotogènic poblet de parets encalades i portes blau cel penjat sobre el mar és un dels llocs preferits d’esbarjo dels tunisians i els turistes. Sopàrem, gairebé sols, en una de les agradables terrasses sobre el mar que s’omplí de gom a gom una mica més tard.
En la darrera singladura per aigües tunisianes ens costà una mica remuntar contra el vent fins a doblar el Cap Bon i recalar al gran port de pesca de Kelibia. Alguns dels tripulants compartíem un record inesborrable de la posta de sol des dalt del castell que secretament volíem repetir, però està tancat…és ramadà. No hi fa res, aquest és un altre viatge i ens emportarem altres records.
Una mica farts de les restriccions del ramadà i el seu ritme de vida impossible, sopàrem una fantàstica paella a bord i anàrem a dormir d’hora, l’endemà calia matinar.
L’altre objectiu del viatge era l’illa italiana de Pantelleria, sempre ens havíem quedat amb ganes de visitar-la. La travessa fins a l’illa fou tranquil·la: una agradable cenyida amb la mar com un plat i l’olor dels gessamins impregnant la cabina de l’Onas. Pantelleria és una petita illa d’origen volcànic i discret refugi de rics amb bon gust. El port és més aviat lleig però l’illa sembla un jardí amb estretes carreteres entre vinyes i murs de pedra seca, cases a l’estil de les “domusi” tradicionals amb murs de lava negra i sostres de volta, aigües termals vora les cales rocoses i un sorprenent llac d’aigües turqueses “el mirall de Venus”
En la darrera singladura d’aquest viatge vam haver de cenyir contra un potent mestral i la maregassa habitual del canal de Sicília fins a recalar a Mazzara del Vallo sota un cel gris, tònica habitual dels propers dies… però aquesta és una altra història.
