La segona setmana de setembre som de nou a Messolonghi. Asseguts a l’ombra de les moreres prenem un vi blanc i xerrem, tot i el nostre grec limitat, amb la Fofi i el Kostas en el bar del port. Esperem tranquil·lament la espectacular posta de sol sobre la llacuna gaudint de les darreres hores en un lloc senzill i acollidor que trobarem a faltar.
Hem estudiat abastament les previsions meteorològiques i preparat el pla de navegació fins el darrer detall. El veler, amarrat a pocs metres de les taules, està net com una patena i carregat amb tot el necessari per a un viatge de més de mil milles. Després de tres mesos navegant entre les illes Jòniques tenim ganes d’emprendre les travesses de tornada a casa.
L’endemà al matí, embarcada ja la tripulació que ens acompanyarà fins a Nàpols, salpem cap a ponent. Aprofitem la calma matinal per a fer les explicacions de vida a bord, navegació, seguretat i comentem el pla de viatge:
La previsió meteorològica per als propers dos dies és de vent del nord oest de fins a força 6. Després rolarà a nord i nord-est i amainarà una mica. Òbviament no paga la pena sortir l’endemà directament cap a Sicilia en una dura cenyida de més de 48 hores. Proposem navegar un parell de dies cap al nord per a guanyar sobrevent al socaire de les illes Jòniques i tan aviat com el vent roli salpar cap a la Calàbria i l’estret de Messina amb vent de força 4 a 5 pel través, condicions gairebé ideals.
-Males cares…
No sempre es fàcil lligar les legitimes expectatives dels tripulants amb les necessitats de la navegació. Aquest cas, però, és tan evident que em sembla difícil entendre la desconfiança en pors o interessos ocults del patró… Finalment la majoria de tripulants assimilen, convençuts o resignats, la proposta, esmenada amb un lleuger canvi d’itinerari per a poder recalar avui a Ítaca.
Unes hores més tard, amarrats ja a l’illa d’Odisseu, anem a sopar a la taverna de Tsibiris. El vi, els acudits i la bona cuina d’en Dimitris ajuden a esvair els núvols de tempesta i l’endemà al matí continuem el viatge cap a l’illa de Levkas amb la tripulació al complet. El mestral és potent però ben protegits per les altes muntanyes podem navegar a vela ràpids i còmodes.
El dia següent, confirmada la previsió meteorològica, passem la barca-pont que connecta l’illa amb el continent i posem proa a la Calàbria, a unes 150 milles a ponent. Aviat podem navegar a vela amb el vent pel través que per la tarda referma fins a força 5. Enrotllem el gènova i hissem la trinqueta. L’Onas navega ràpid, majestuós i la maror posa cadascú al seu lloc amb una rapidesa sorprenent.
L’Ana cuina unes fantàstiques mandonguilles amb sèpia tot i l’escora, i un cop sopats comencen les guàrdies. A l’Onas normalment només fem guàrdies estrictes per la nit. Durant dues hores dos tripulants, lligats i amb armilla autoinflable, controlen des de la banyera el pilot automàtic, les veles i els altres vaixells. Si cal avisen al patró que està en «stand by» tota la nit. Fins que els toqui despertar al a següent guàrdia que dorm ben falcada pels antiescores a les lliteres.
L’endemà a mig matí albirem les muntanyes de la Calàbria. A sotavent de la costa hi ha només un lleuger marejol i el vent amaina. En l’aproximació final a Crotone, a motor, coincidim amb uns francesos que ens saluden eufòrics, venen de Corfú i, em sembla, han passat la nit del lloro.
Crotone, com gairebé totes les poblacions d’aquesta costa fou fundada pels grecs, Pitàgores en fou il·lustre ciutadà. Successivament ocupada per romans, bàrbars, bizantins, àrabs, normands i catalans és una bonica ciutat petita i tranquil·la amb un port pesquer prou segur i una peixateria excel·lent per a comprar les cloïses dels «spaghetti a le vongole» de celebració d’arribada a Itàlia. Bravo Ana!
Pel matí salpem cap a l’estret de Messina. Naveguem prop de la costa amb vents lleugers però contraris. Anem a motor i vela, cal mantenir una certa velocitat per a arribar l’estret l’endemà a l’hora de la corrent favorable. Estem en marees vives i cal aprofitar-ho. Al vespre el mar queda com una bassa d’oli i gaudim d’una espectacular posta de sol rere les muntanyes, però hem d’anar molt en comte amb el intens tràfic pesquer a la banda de babord i els mercants que ens passen per estribord.
Toni! Toni!!…surto rabent a coberta, un potent focus ens enlluerna per la popa… la policia… ens observen una estona i passen de llarg. A Itàlia Carabinieri, Guarda di Finanza i Guardia Costiera patrullen les costes i malgasten el combustible dels contribuents espantant els navegants. Passat capo Spartivento (la punta de la bota) s’ens acosten varies vegades més…. què pesats! potser és per la visita a Sicilia del Papa Francesc…
Les primeres llums del dia il·luminen l’Etna (3350m) o Mungibeddu, el volcà actiu més alt d’Europa, mentre naveguem cada cop més ràpids per la corrent favorable cap a l’embut gegantí de l’estret de Messina. Scilla i Caribdis es mostren bastants amables tot i les petites però verticals onades i remolins, anomenats «bastardi» localment. Només ens costa una mica travessar derrapant el dispositiu de separació de tràfic entre els immensos vaixells de càrrega i passatge que naveguen impassibles i insensibles a vent i corrent.
Entrem a la mar Tirrena poc abans del migdia amb la proa sobre les illes Eòliques. Els propers dies els nostres tripulants faran l’excursió al cràter del Vulcano pera gaudir de l’espectacular vista sobre les illes i contemplar les fumaroles sulfuroses, gaudiran d’un concert nocturn improvisat en el bonic poble de Lipari, contemplaran les fastuoses viles privades de Panarea i es banyaran en fondejadors paradisíacs. Finalment salpem cap a la badia de Nàpols navegant molt a prop de la «Sciara de fuoco» del Stromboli escoltant els espetecs de lava dels seus cràters.
En la darrera nit d’aquesta travessa naveguem cap al nord en un mar pràcticament en calma fins que l’endemà al matí recalem a la turística illa de de Capri. Fondejats davant Marina Piccola entre centenars d’embarcacions ostentoses ens movem com un suro per l’intens tràfic de motores menades per idiotes en minibanyador…
Per la tarda entrem a la badia de Nàpols sota l’impressionant Vesubio per a amarrar a Castellamare destí final d’aquest viatge, molt proper al lloc on morí l’historiador romà Plini el Vell fa poc més de 2000 anys mentre ajudava a evacuar els habitants de Pompeia que fugien de la imminent erupció del Vesuvi.
