Després d’unes vacances ben merescudes i d’un estiu molt calorós hem tornat totes i tots a la temuda rutina. Mirem enrere cap al més d’agost i sembla que ja hagi passat mig any, però malauradament, han passat només tres mesos. Aquest cap a de setmana, després de temporals i forts ruixats que han deixat els països catalans plens d’aigua fins l’any que ve, ha tornat l’estiu. Bé, no l’estiu de les vacances però si més no l’estiuet de Sant Martí; una setmana de sol i bones temperatures abans que arribi el fred de l’Hivern.
Aquesta setmana de treva (com a mínim meteorològica) m’ha fet recordar els racons i raconets que he anat descobrint durant les meves estades d’estiu en el Veler Onas al país de la pasta.
Un dels millors records és una tarda que vam passar saltant de l’únic pantalà de l’illa de Tavolara, al nord-est de Sardenya. El sol s’estava a punt de pondre, hi havia aquella llum tant màgica d’última hora del dia. És una llum molt especial que només la té l’estiu a les postes de sol, tots els colors es transformen en un to taronjós.
Vam sortir de l’aigua i ens vam posar a córrer per la platja com si tornéssim a tenir 10 anys. Vam córrer pel pantalan, ens vam donar les mans i vam saltar. En aquell moment passava una barqueta de pescadors. Tinc aquest record tatuat a la memòria com un dels millors de l’estiu. Llibertat, sol i mar.
Molt a prop de Tavolara, a Porto San Paolo, recordo haver menjat els millor Spagetti amb vongole, espaguetis amb cloïsesen català. Oh! Quins espaguetis. Tornàvem de fer “la compra”. En dic la compra perquè és l’única que fèiem, com a mínim de menjar, durant una o dues setmanes. Després de fer tres viatges amb zodiac per portar les bosses al barco, teníem els dits inflats de la calor i ja no podíem més. Vam decidir anar a dinar a algun dels petits restaurants que hi havia a la platja. Vam entrar a l’únic que vam trobar obert, era petit i feia molta olor de menjar. Semblava tret d’una pel·lícula, els tendals eren blancs amb línies blaves. Les cadires i les taules anaven a conjunt. Era pintoresc ratllant la horterada.
Em vaig mirar i remirar la carta però tenia tanta gana que tot em semblava molt bo, finalment em van recomanar els espaguetis amb Vongole. Ens van portar una plata que semblava que haguéssim d’alimentar a mig regiment afamat. De fet, ho érem. Crec que mai he tornat a menjar uns espaguetis tant bons!
Un dels altres bons records que tinc d’aquell estiu són les llargues i a vegades curtes navegades entre les illes i el continent. Recordo asseure’m a la proa, mirar l’aigua i fer volar la ment. És una sensació molt estranya. Mires la immensitat del mar i del cel i arriba un moment que sembla que s’ajuntin i que el món s’hagi acabat. Per mi navegar es pensar. Pensar i reflexionar sobre la vida. Notes el sol que t’escalfa la pell i, amb el soroll de les veles i l’escuma que fan les onades quan trenquen l’aigua, et transportes a una altra dimensió. T’oblides de d’on ets. Amb crit d’algú o el soroll del motor et despertes d’aquest somni i tornes a aterrar a la realitat.
