Rumb a Grècia

El mar era color safir i l’aire cremava com òpal candent. Hissàrem vela; el vent era favorable cap a les terres blaves que a l’est s’estenen. Des de la proa alçada vaig albirar Zakynthos, cada oliverar i rierol, els penya-segats d’Ítaca, el cim nevat de Lycaon, i els turons florits d’Arcàdia. El batre de la vela contra l’arbre, el so de les ones a la borda, el so de rialles de les noies a popa. Els únics sons quan començava a cremar l’oest, i un sol vermell cavalcava els mars. Trepitjava, per fi!, el sòl de Grècia

Oscar Wilde (traducció lliure)

 

Fa més de trenta anys, quan descobria la vela de creuer des d’una Barcelona lletja i avorrida navegar fins a Grècia o travessar l’oceà Atlàntic representaven somnis gairebé igual de llunyans. El mar Egeu em semblava tan exòtic com el Carib, la Itàca de Llach i Kavafis tan evocadora com la Tortuga de Stevenson i el temut Meltemi tant desconegut com l’Alisi. L’afany de fer milles i d’aventures, i la ignorància, em portaren a creuar oceans abans que el meu propi mar.

A l’estiu, els velers de xàrter, pocs, salpàvem cada dissabte cap a les illes Balears. Aprenguérem de pressa a gestionar mestralades i netejar vòmits. Amb el temps arribàrem a fer més de quinze voltes a Menorca l’any. Més endavant, les facilitats i els vols barats, permeteren anar ampliant el radi dels viatges, fer canvis de tripulació en escales i operar des de bases cada cop més llunyanes: Sardenya, Còrsega, Sicília… A més de les temporades d’hivern a l’altre banda de l’Atlàntic creuar la mar Jònica fins a l’Adriàtic, Grècia i la ribera sud de la Mediterrània representà la consolidació de la nostra passió per les travesses i descobrir un món que continuem explorant. Ja fa més de deu anys que proposem una nova destinació cada temporada, lluny de la sobresaturació estiuenca de les Illes Balears i els seus preus ridículs.

Un cop passat l’estret de Messina o Malta el viatge en veler comença a allargar-se i fer-se una mica més incert. Abandonem un sistema meteorològic conegut i comú, llengües germanes i comencem a contar les distàncies per milers de milles. Deixem enrere garbí, mestral i tramuntana i entrem als països del bora, el jugo o el meltemi. La barra amb que hem parlat italià o francès resta inútil per a pronunciar paraules sense vocals, escriptures diferents. Dubrovnik i Atenes són a poc més de mil milles de Barcelona, Istanbul a 1500… Milers de milles per virar, trabujar, cenyir molt…molt. Patir encalmades, evitar temporals i pescar alguna tonyina però, sobretot, per a fer escales.

La Mediterrània és un mar d’escales… una gran paraula d’origen grec, com casi tot. Cada illa de l’Egeu té una «chora», un poble de cases apinyades, encimbellat al punt més alt de l’illa, lluny dels perills que arribaven del mar. Però també una «Skala», literalment un lloc per a embarcar, per a recolzar-se i continuar el viatge, un topònim que els grecs van escampar per la Mediterrània en les seves navegacions de cabotatge. La gran dificultat a l’hora de fer milles en aquest mar és la quantitat de llocs interessants per a fer escala. Cada cala té milers d’anys d’història, cada roc una llegenda, cada poble una recepta diferent amb els mateixos ingredients i cada port un cafè per a escoltar la xarrameca i fer el badoc.

 

Cada any creuem una bona part de la Mediterrània en els viatges d’anada i tornada dels nostres destins d’estiu. Són travesses curosament planificades, amb distàncies raonables, escales atractives i llocs d’embarcament ben comunicats però que sabem que difícilment es compliran exactament. Els vents o les circumstàncies ens impediran fondejar en alguna illa, farem escales inesperades i esperem entrar de matinada en ports que els nostres ulls desconeixien. És així com aquesta tardor sopàrem en una remota casa de muntanya albanesa, com hem compartit pernil ibèric i olives de kalamata en una taverna del Peloponès, contemplat bocabadats la posta de sol rere els minarets en el castell de Kelibia o tancat els bars de matinada en un port de la Toscana amb una colla de pescadors de la Vila Joiosa.

A començaments de juny l’Onas salparà altre cop cap al sud de Sardenya, una escala habitual. Navegarem fins a Tunísia per a tornar a tafanejar per les medines, fondejar a Sidi Bou Said i escoltar la crida a l’oració del muetzí. Volem recalar, també, a l’illa de Pantelleria, la perla negra en diuen, encara no hi hem pogut parar mai. Canviarem de tripulació a Sicilia, una escala inevitable , molt estimada, i posarem proa a Grècia amb ganes de recalar en aquest país autèntic i rebel. D’amarrar en ports atrotinats, fondejar en cales sota pins i xiprers, escoltar rebetika i tastar l’Ouzo a la taverna del poble, encantats de rondar per aquests mars com a bons hereus dels fenicis i del trampós Odisseu. Després de passar gairebé tres mesos navegant per la mar Jònica al final de l’estiu emprendrem les travesses de tornada cap a casa. De volcà en volcà i d’illa en illa navegarem fins a Sardenya i retrobarem els amics a Menorca.

Encara queden moltes illes per veure, molts països per conèixer millor i molt per a aprendre. Seguirem navegant entre Algesires i Istanbul com en els darrers trenta anys. Amb alguna escapadeta, també, per a escampar la boira en els oceans. Ens acompanyes?