I a vegades ens en sortim
I, a vegades, ens en sortim
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim
Manel
A començaments de juliol vam creuar l’estret de Bonifaci, el canal que separa les illes de Còrsega i Sardenya. Era el final de les travesses que ens havien portat a Sardenya amb un canvi de tripulació a Niça. Els mesos següents, fins a mitjans de setembre els havíem de passar navegant per aquesta zona. Sense cap mena de dubte, una de les zones més interessants del món per a navegar a vela, descobrir ancoratges espaterrants i gaudir de la vida a bord del veler.
Uns dies més tard, recalàrem a Olbia. Lamentablement, calia que em veiés un metge. Després de setmanes d’estossegar, estava alarmat per la febre i el cansament dels darrers dies. No va ser fàcil però, gràcies a l’ajuda d’en Giorgio, del petit Circolo Nautico on acostumem a amarrar, em va visitar el seu cunyat i metge personal. Tenia una pulmonia greu, el venerable doctor va prescriure, un còctel d’antibiòtics i vint dies de repòs… Era la ruïna, em va caure el món a sobre.
Vaig intentar trobar, infructuosament, un substitut. Angoixat, vaig contactar amb els grups que tenien reserves per a les setmanes vinents per fer els canvis imprescindibles, no espatllar del tot les vacances de ningú i reprendre l’activitat com més aviat millor, us agraeixo la comprensió i la paciència. Van venir cuidar-me, setmana a setmana, la meva amiga Sònia, els meus fills la Bruna i el Jan, i l’Anna, la meva companya. Deixant feines i obligacions van acompanyar-me al metge, van aprendre a posar injeccions i a fer possible el que reposés. No era gens fàcil, en plena temporada d’estiu, en un veler, no els puc estar més agraït. Al final d’aquestes llargues setmanes, va arribar el desitjat “totalmente guarito” del doctor Ghiageddu i vaig poder tornar a navegar amb normalitat.
Un cop embarcada la tripulació salpàvem del molo Brin d’Olbia. Mentre enfilàvem, entre les muscleres, el llarg canal de sortida, explicava la maniobra del vaixell als nous tripulants. Ja a fora, hissàvem la major i posàvem proa a les boniques i solitàries cales de la riba sud del golf d’Olbia. A Porto Lucas o Porto Vitello fèiem les primeres capbussades del viatge, en les aigües turqueses, al peu dels grans rocs de granit tan característiques de les costes de Sardenya.
L’endemà, després d’esmorzar tranquil·lament i fer un bany, aixecàvem l’àncora i deixàvem a estribord els baixos que tanquen la badia. Navegàvem llavors fins a la tossa enorme de l’illa de Tavolara per a ancorar prop de la petita llengua de sorra, amb quatre cases mal comptades. Una d’elles és un restaurant, regentat pel darrer rei de l’illa. Un lloc especial, gairebé màgic, molt estimat, on el turisme no ha fet malbé el seu caràcter senzill, tranquil i acollidor. Fa uns anys, hi vam rodar amb l’equip del Thalassa, un reportatge entranyable per a TV3: El regne més petit del món
La següent etapa era gairebé sempre la més llarga del viatge. Passat el cap Figari, navegàvem cap al nord entre els illots del golf de Congianus i les onades provocades pel pas incessant dels iots ridículs i estrafolaris de la Costa Smeralda. Lliurada la tonteria, a primera hora de la tarda arribàvem a la Maddalena. En aquest arxipèlag m’agrada passar la nit a Porto Palma, a l’illa de Caprera, un ancoratge ampli i segur amb una de les millors escoles de vela del món. Després de passar l’endemà gaudint de les boniques cales de la zona anàvem a amarrar al vespre al poblet encantador i bulliciós, amb un port petit i tronat. Una escala quasi necessària per a fer una dutxa “com cal”, omplir els dipòsits d’aigua, comprar menjar fresc i esbargir-se una mica fora del barco.
Frescs i dutxats, havent esmorzat uns “cornettos” acabats de fer, travessàvem l’estret de Bonifaci cap al nord, sempre amb vent suficient o molt més que suficient, per a navegar a vela i xalar de veritat. Recalàvem a les illes de Razzoli, Budelli i Santa Maria, amb uns ancoratges espectaculars. Aquí hem passat algunes de les nits més boniques de l’estiu, sopant una fideuà o un arròs negre a la banyera sota una impressionant volta d’estels, sense més contaminació lumínica que els llums de topall dels velers ancorats.
L’endemà posàvem rumb a Còrsega, fins al parc natural de les illes Lavezzi. Unes illes força aïllades on és difícil arribar quan el mestral, senyor indiscutible de l’estret de Bonifaci, bufa potent. Un grup de roques granítiques nues, sense massa vegetació, amb un paisatge gairebé lunar envoltat d’aigües turqueses impressionants i plenes de vida marina. Tot i que hi ha massa barcos de xàrter, molts baixos traïdors i no és gens fàcil ancorar a les petites cales, intento anar-hi sempre que puc. Al vespre, quan han marxat els turistes m’agrada passejar pels estrets corriols i arribar fins al cementiri de cala Lazarina on estan enterrats les restes dels tripulants de la “Semillante” un transport de tropes napoleònic que embarrancà en una terrible tempesta. No en va sobreviure ningú i fou el naufragi més mortífer registrat a la Mediterrània fins al vergonyant enfonsament d’una patera al sud del Peloponès, fa pocs anys.
En el darrer viatge d’agost vam creuar cap a la banda de ponent de l’estret de Bonifaci en una llarga tirada amb vent i mar en contra fins a Castelsardo, una de les bases més estimades del veler Onas. Un petit port municipal, senzill i sense pretensions. És un port segur, amb un personal curós i acollidor. Hi ha un supermercat i una bugaderia al peu dels pantalans i un poble autèntic al costat. No es pot demanar gaire més.
En el darrer viatge abans d’iniciar les travesses de tornada a Palamós navegàrem fins al parc natural de l’Asianra, una antiga illa- presó on els ases salvatges, les cabres i els senglars campen lliurement, on cal fer l’excursió fins a la punta de les comunicacions per a gaudir d’una vista extraordinària. Creuàrem fins a les aigües increiblement clares de la Pelosa i recalàrem a Stintino un bonic poblet amb una gran tradició marinera.
Hem trobat uns dies per voltar, també, per l’interior de l’illa, visitant alguns pobles, gens turístics ni vistosos però molt autèntics. Hem anat d’excursió a les muntanyes del Gennargentu, hem vist els murals d’Orgosolo, hem estat en nuraghes, les impressionants fortificacions megalítiques prehistòriques, n’hi ha milers. Hem entrat en tombes neolítiques i en esglésies romàniques.
Val la pena, Sardenya és molt més que costa i platges. És un país antic per on han passat tots els poders, aventurers i conqueridors de la Mediterrània: fenicis, cartaginesos, romans, pisans, catalans, italians… en general, sense massa interès més enllà del purament extractiu. Els sards han esdevingut un poble sofert, sorrut i discret, que ha sabut preservar la seva llengua, tradicions i caràcter.
Malgrat les dificultats, estic molt content d’haver reprès els grans viatges. Després d’uns anys de navegar per les illes Balears i la Costa Brava enguany torno als destins que hem sovintejat durant els darrers trenta anys, a l’essència dels viatges del veler Onas. Tot i el cansament del final de temporada i la incertesa de la travessa de tornada a Palamós, amb temps del tot tardorenc, em sento fort i satisfet i ja vaig perfilant els destins per a la temporada vinent… Sicília?… S’agraeixen els suggeriments.
