Concloses les darreres travesses d’estiu per l’estret de Bonifaci, ens trobàrem a Castelsardo, al nord de Sardenya, la tripulació amb la qual faríem la travessa de tornada cap a Palamós. Erem un grup de navegants veterans i experimentats, amb moltes ganes d’emprendre llargues singladures.
Aquest darrer estiu ha estat, meteorològicament, bastant normal. A mitjans de setembre ja teníem un temps típicament tardorenc i, per tant, inestable. Tot i que la nostra intenció inicial era navegar l’agresta costa oest de Còrsega, aviat vam veure que calia buscar alternatives més adequades. Havia amainat ja el fortíssim temporal de mestral, però quedava una mar considerable, el vent del nord-oest persistiria encara uns dies més, fins que s’establís un potent flux de llevant amb els aiguats i tempestes que els són habituals. Vam decidir, doncs, que la millor opció era creuar l’estret de Bonifaci cap a l’est, remuntar Còrsega per sotavent i plantar-nos, com més aviat millor, a les illes Toscanes. Des de l’illa d’Elba podríem creuar amb vents favorables fins a la Costa Blava i aprofitar més eficaçment les finestres meteorològiques.
Així, doncs, després d’un sopar de comiat a la vila vella de Castelsardo i fet el ple de gasoil, aigua i menjar per a bastants dies, vam salpar de bon matí cap a “les boques”. A mesura que ens apropàvem, trabujada a trabujada, al gran embut natural entre les illes de Còrsega i Sardenya, el vent anà refrescant i la mar creixent. Cap al migdia, amb una forta maregassa, un ris a la major i el gènova lleugerament enrotllat ens col·locàrem a sotavent de les illes Lavezzi. A partir d’aquell moment, i fins a la matinada, navegàrem sota les altes muntanyes de l’illa. Solcàvem rabents la mar, plana com un plat, lleugerament escorats a estribord i amb el vent de mestral pel través que ens permetia navegar a més de nou nusos de velocitat… una pura delícia.
Després de sopar còmodament establírem les guàrdies nocturnes, que s’anaren succeint sense entrebancs. Pendents del rumb i del vent, de trimar les veles i del tràfic marítim que s’anà intensificant. De matinada, prop de l’iila de Montecristo, el vent va rolar a gregal, en contra, i va tocar cenyir. Ens anàrem acostant bordada a bordada a l’alta i boscosa illa d’Elba. Cap a migdia doblàrem, a motor i quasi en calma, el cap de la Vita i vam recalar a Portoferraio, el port fortificat fet construir per Cosimo de Medici al peu de la petita ciutat, típicament toscana.
Tot havia anat tal com estava previst, o fins i tot millor. Estic acostumat a gestionar situacions inesperades, tinc sempre a punt plans alternatius i, per tant, no em desespero si no es compleixen les previsions meteorològiques, però em meravella quan l’encerten. Molt. Havíem aprofitat, doncs, la primera finestra meteorològica. Bravo. Si bé és veritat que no ens havíem apropat gaires milles en la direcció de la nostra destinació final, estàvem molt més ben posicionats per a aprofitar el flux meteorològic de llevant que s’acabava d’establir.
Vam passar dos dies a l’Illa d’Elba. Deixant passar les pluges, les tronades i els grops violents. Descansant i fent de turistes. Val la pena, sobretot fora de temporada. Portoferraio és una petita ciutat murallada amb grans casals de colors terrosos, porticons verds i teules vermelles que cauen en lleuger pendent sobre el sac del port. L’illa és alta i muntanyosa amb boscos frondosos d’alzines i roures, amb petits pobles d’interior bastant autèntics, antigues mines de ferro i una costa prou conservada
Passat el mal temps salpàrem rumb al nord nord-oest amb vent suficient per a navegar a vela i un marejol, més molest que incòmode. La previsió no era massa clara, anàvem orsant perquè em semblava que a mesura que guanyéssim latitud tindríem més vent i seria més favorable. No fou així, farts de cenyir vaig donar la raó a en Carles, vam posar proa a Niça i deixàrem anar escotes. L’Onas, content, accelerà i gaudírem de les darreres llums del dia sobre l’abrupta i llunyana costa de Còrsega a la banda de babord, la posta de sol a la proa i la sortida de la lluna plena per la popa. Tot un espectacle!. De matinada el vent va començar a refrescar, però, per sort, es va mantenir al través o, fins i tot, va allargar-se una mica. A l’alba, per la popa, és clar, ja portàvem la roba d’aigua a sobre, la major reduïda amb dos rissos, havíem enrotllat el gènova i hissat la trinqueta. Cavalcàvem rapidíssims sobre la forta maregassa amb la costa Blava a poques milles del nostre estribord. Guai, molt guai.
L’endemà a primera hora, havíem d’embarcar un nou tripulant a Niça, però, sorprenentment, tots els ports dels voltants estaven complets, tots “desoleés”, no ens podien acollir. Vam fondejar a sotavent del cap d’Antibes, prop de Cannes, on estàvem còmodes i segurs, però una mica preocupats per la logística de l’embarcament. Quedaven encara un parell de dies més de vents favorables i els volíem aprofitar al màxim.
L’Albert és un home eficient. Va sortir de l’aeroport i va agafar tres transports públics per arribar al lloc de trobada que encara estàvem esmorzant. Vam haver de deixar els cafès i aixecar l’àncora a correcuita per anar a recollir-lo. Pocs minuts més tard teníem la major hissada, amb un ris, el gènova desenrotllat i esquivàvem els superiots ancorats a la badia. Fora continuaven les condicions del dia anterior. Amb el vent del NNE de força 6 a l’aleta volàrem cap al sud. Deixàrem enrere St Tropez i, a la tarda, enfilàrem el canal entre la costa i les illes Hyères i recalàrem a Porquerolles, contents i satisfets. Amb una altra gran navegada a les espatlles i prou a prop de Toló on volíem arribar abans no canviés el temps.
Després d’esmorzar vam enfilar el pas entre la “quasi illa” de Hyères i Porquerolles amb el vent encara a la popa i el cel ben ennuvolat. Amb un parell de trabujades ens plantàrem a la gran rada de Toló poc abans que el vent rolés a ponent i comencés a ploure. Toló és una antiga ciutat provençal, un gran port natural que allotja de l’esquadra francesa des dels temps de Lluís XV. Avui dia és la base naval més gran d’Europa. Tampoc hi havia lloc per a amarrar-hi, però a Saint Mandrier, al sud de la badia, ens van “respondre amb “un acollidor “veniu, ja us trobarem un lloc” en comptes de l’antipàtic “desoleé” habitual. Quin descobriment!! El petit port és un bonic cul-de-sac natural envoltat d’un poblet agradable. Les barques que fan el transport urbà de la badia hi paren cada cinc minuts, hi ha un mercat del peix, boulangerie i supermercat, és més que suficient. Vam aprofitar els dos dies de tràngol per a descansar i visitar Toló. No ens és una escala habitual, però ens va agradar la passejada pel centre històric, tronadet, i la visita al museu naval, molt interessant i pretensiós.
Per als següents dies esperàvem pluges i vents molt variables que havien d’acabar en una potent i persistent entrada de mestral precedida d’un fugaç, però intens, episodi de vent del sud. Vaig tenir molt clar que calia ser al golf de Lleó abans que la garbinada i arribar a Sète abans que s’entaulés el vent del nord. Vam haver de fer l’etapa fins a Marsella sota una intensa pluja, amb molt poca visibilitat, compensada per la sempre impressionant entrada al Vieux Port i una fantàstica bullabesa. Envejo el port vell de Marsella, tan semblant al de Barcelona i tan diferent. Ells han aconseguit que sigui un bulliciós passeig obert a la ciutat on amarren milers d’embarcacions locals de totes les mides i estils. Nosaltres l’hem tancat i per ús exclusiu de ricatxons globals i els seus megaiots estrafolaris amb bandera de conveniència… i, és clar, els marsellesos no tindran la Copa Amèrica, aquesta regata els sua la patata.
Vam salpar de matinada cap a Sète. Navegàrem en una nit fosca com la gola del llop primer, sota un cel gris i espès després, amb vent del sud irregular però suficient per a fer a vela bona part del trajecte. De bon matí van picar tres bacores, alhora. Desenredar les línies de pesca ens va tenir entretinguts fins al migdia i pair-les gairebé tota la tarda. Que bones!!! A última hora vam recalar al petit port esportiu de Sête. També estaven plens (què els passa als ports francesos al setembre?) però la gerent, que ens coneix, ens va deixar abarloar-nos a la seva oficina. Que simpàtica!, que guapa!!, merci!!! Vam fer una volta per Sète, una ciutat que m’encanta, però estàvem cansats, era diumenge i no hi havia massa ambient. Vam tornar aviat a bord.
Dilluns poc després de passar el cap d’Agde va entrar el mestral com una fuetada. Tot i que l’anunciaven els característics núvols en forma de llentia i el color del cel gairebé metàl·lic per la banda de sobrevent, no esperàvem una entrada tan violenta. Cap problema, vam prendre un ris i substituirem el gènova per la trinqueta. Navegant tan a prop de la costa no s’aixecava gens de mar i aviat negociàrem el pas, complicat per al calat de l’Onas, d’entrada a l’estany de Grissan. Una petita i bonica població al peu de la torre medieval imponent. Cal pujar-hi, la vista del mar i els estanys, característics del golf del Lleó, a l’hora de la posta de sol és corprenedora.
L’endemà, posàrem proa al cap de Creus amb les primeres llums de dia. Volíem ser al mar d’avall com més aviat millor, ja que les previsions meteorològiques oficials donaven avisos de temporal de NW per a l’Empordà i el Rosselló a partir de migdia. Tot el matí navegàrem amb vent moderat que ens impulsava amable per l’aleta d’estribord i gaudírem de l’excel·lent visibilitat del temps de mestral. Podíem distingir perfectament el Canigó, els cims de l’Albera i el Cap Bear, aviat vam tenir Salses al través, ja érem a la pàtria!! A menys d’una milla al nord del cap de Creus el mestral adquirí força de temporal. Sense sorpreses, estàvem preparats i poca estona més tard fondejàvem en el marc incomparable de la badia de Cadaqués. Feliços, exultants, baixàrem a fer un volt pel poble més bonic i esnob de la costa catalana i vam sopar en un lloc agradable on no ens van maltractar. Tot un èxit.
En la darrera etapa del viatge vam fer la fardada de sortir a vela de l’ancoratge en ple temporal. Amb dos rissos a la major i una mica de gènova vam creuar la badia de Roses amb un parell de trabujades. Deixàrem les illes Medes pel través de babord i el vent va amainar al sud del cap de Sant Sebastià, tal com ha de ser. Al final, vam recalar a Palamós.
Ha estat una bona travessa, crec que en podem estar orgullosos. Com és habitual en aquesta època de l’any, la meteorologia ha estat complexa, però hem sabut aprofitar les oportunitats per a navegar molt a vela, molt ràpids, en llargues singladures. També, hem estat prudents per evitar situacions desagradables i audaços o soferts, quan ha fet falta. Hem gaudit de les escales, previstes i imprevistes, tant com de les navegacions i, sobretot, hem conviscut en bona harmonia gent diferent que, en alguns casos gairebé no ens coneixíem. Moltes gràcies, companys.
L’Onas i jo no quedarem molts dies amarrats. A l’octubre i el novembre encara navegarem algunes setmanes més amb els joves odisseus i sortirem alguns caps de setmana per la Costa Brava, si el temps ho permet. Després, farem la parada habitual per a fer el manteniment i preparar les sortides i cursos per aquest hivern i primavera i la propera campanya d’estiu, que segurament ens portarà a Sicília. Espero tenir-ho ben aviat penjat al web. Ja en parlarem.
