Tres mesos pel Golf Sarònic i les Illes Cíclades

A finals de juny recalàvem a Marina Zea, al Pireu, després de realitzar les travesses des de Barcelona fins a Grècia. Iniciàvem una estada de gairebé tres mesos al mar Egeu. Ens esperàvem onze setmanes en que salpàriem per a navegar per les illes Cíclades, els golfs Sarònic i de l’Argòlida, la costa est del Peloponès i retornaríem cada cop a la nostra base al Pireu.

És una zona que coneixem molt bé i en la que els recorreguts han variat sobretot en funció del Meltemi, el vent estival del nord. El Meltemi, que significa anual en grec, pot ser bastant fort, habitualment fins a força 6 a 7 i a vegades més, i afecta sobretot l’Egeu central, és a dir les illes Ciclades. Amb més de 25 nusos de vent és fa difícil banyar-se i gaudir de les cales i de la vida a bord. En aquests casos preferim no anar a les Cíclades i allargar el nostre recorregut pel golf de l’Argòlida…no tant famós però molt més verd i autentic, és una zona que ens agrada molt, poc recorreguda pels velers i que té un turisme casi exclusivament grec.

El primer dia rebíem el grup a les deu del matí, enguany anàvem molt justos en els canvis. Des de les quatre de la tarda fins a les deu del matí de l’endemà calia bujolar la coberta, netejar els interiors, preparar la roba bruta per a la bugaderia, fer la compra (Per això amarrem sempre al pantalà G de Marina Zea, el més proper al gran supermercat, només cal jugar-se la vida creuant el carrer amb dos carros sobresaturats), recollir la roba de la bugaderia i fer els llits!!!! ufff….per això hem estat tant estrictes en les hores de desembarcament i sovint encara no estàvem del tot a punt a l’hora d’embarcar.

Un cop instal·lats i fetes les explicacions necessàries salpàvem cap al migdia rumb a cap Súnion, si el meltemi no era massa fort. Aquesta primera etapa acostuma a ser molt agradable ja que naveguem a sotavent de l’Àtica molt confortablement. Súnion és un lloc mític per al turisme per la famosa posta de sol rera el temple de Poseidó.
L’endemà salpàvem cap les illes Cíclades occidentals, un cop fora de la protecció del cap la maror es deixava sentir amb tota la seva potència i calia navegar, sovint amb major arrissada i trinqueta fins a Kithnos. Acostumàvem a recalar al petit port de Loutra, al NE de l’illa. Aquestes illes poden decebre una mica a primera vista: Són absolutament minerals, escarpades i no tenen gens de vegetació, però si fem l’esforç pujar a la “Chora”, el poble emblanquinat, de carrerons estrets i enfilat al punt més alt de l’illa per a protegir-se dels pirates descobrirem algunes de les postals més boniques de Grècia i un mode de vida que casi ha desaparegut.
Després de passar el matí en alguna de les cales de la costa occidental de Kithnos continuàvem el nostre periple fins a la gran badia al sud de l’illa de Serifos i fondejàvem al peu de la chora, una de les més espectaculars de les Illes Cíclades.

L’endemà salpàvem a punta de dia cap a l’oest, rumb al golf Sarònic en la singladura més llarga d’aquest recorregut fins a la illa de Hidra en la que recalàvem en les primeres hores de la tarda.

Quan consideràvem que el meltemi era massa fort per a poder gaudir de la navegació i de la vida a bord fèiem dues llargues singladures aprofitant el vent a favor fins al golf de l’Argolida . Acostumàvem a arribar a la protegida badia de Koliadia, que acull una nodrida flota pesquera i una gran tortuga marina que ens visitava puntualment.
L’endemà creuàvem amb el vent pel través el golf de l’Argòlida fins a Leonidion, un poblet agrícola al peu de les altes muntanyes del Peloponès, autèntic i absolutament fora dels circuits turístics.
La nostra propera escala era Spetses, la illa dels pins, per a fer un bany, visitar una impressionant cova semi submergida i fer-hi nit si el temps estava tranquil o continuar fins a Porto Heli “el Portocolom del Peloponès” si necessitàvem un fondejador segur i tranquil en qualsevol situació.
Continuàvem el nostre recorregut cap al nord fins a la deserta illa de Dhokó habitada només per cabres, rucs i cavalls on podíem fer una bonica excursió fins a les petites ermites i gaudir dels fons marins. L’altre opció era anar a la

famosa illa de Hidra.
El port d’Hidra és molt pintoresc, a la illa no hi ha trafic motoritzat, tot el transport es fa lloms de rucs i cavalls i l’arquitectura tradicional, amb els casalots dels grans armadors i pirates, ha creat un espai únic. Però al juliol i l’agost està saturat de turistes i s’omple literalment fins a l’últim racó amb barcos, patronejats sovint per sapastres, fondejats en segones i terceres files…per a nosaltres un patiment insofrible. La solució ha estat sovint fondejar a la tranquil·la cala de Molos i anar en “Taxi acuàtic” fins al poble.

El vent acostuma a accelerar en el llarg canal que es forma entre Hidra i les muntanyes del Peloponès, és aquí on hem tingut les ratxes més fortes de vent, però també hem xalat molt, guanyant milles a sobrevent, ben enganxats a la costa per a evitar la maregassa i pendents de les ratxes que baixen muntanya avall.
Si no hi havia massa mar fondejàvem prop de l’illot de Gali en un fons de sorra blanca, amb aigües turqueses, un dels millors llocs per a bussejar amb ulleres i tub de tota la zona. Si hi havia calmes fins i tot ens hi quedàvem a passar la nit.

Un altre punt obligat de pas en aquest recorregut, sovint tant a l’anada com a la tornada, és la badia de Poros. Enfilàvem l’estret canal que separa la illa del Peloponès (la paraula “porus”, forat petit, prové d’aquí) gaudint de la vista de un dels pobles més bonics de Grècia. Fondejàvem en alguna de les cales de la gran badia i, al vespre, ens enfilàvem a la torre del rellotge per a veure la posta de sol . Sovint anàvem a sopar a la taverna d’en Spiros, pintor local, bohemi i murri, que ens tracta gairebé sempre molt bé.

Si el grup volia i el temps ho permetia recalàvem al petit port d’Epidaure. Durant els mesos de juliol i agost es celebra a l’antic teatre grec, famós per la seva acústica perfecta, un festival en que es representen obres de teatre clàssic. El lloc, al capvespre, és una meravella

i seure en el mateix lloc on homes i dones com nosaltres gaudiren de la mateixa obra fa més de més de dos-mil cinc-cents anys és absolutament corprenedor.

L’altre opció era fondejar a Angkistri, al sud de l’illa hi ha una cala resguardada del vent del nord, perfecte per a fondejar sota la pineda amb un cap a terra, un altre lloc per a gaudir del bany i el busseig.

La darrera escala d’aquests viatges l’hem fet gairebé sempre a l’illa D’Éguina. Hi arribàvem ben preparats per a ser retratats per la Maria, les seves fotos seran un bon record de la majoria dels viatges d’aquest estiu. Llogàvem un dels cotxes destarotats d’en Kostas i anàvem a fer un bany a la costa nord de l’illa, preníem una cerveseta a la platja de Souvala i quan la calor afluixava ens enfilàvem

al temple d’Afaia. Per la seva solitud i situació, sobre el mar enmig d’una pineda, és per a mi, un dels temples més bonics i agradables de visitar, sobretot amb la llum de la tarda.
Si encara quedaven energies travessàvem els camps de pistatxos i grimpàvem per les roques de Palaiochora, la ciutat Bizantina abandonada, per a gaudir de la posta de sol sobre l’istme de Corint amb les muntanyes del Peloponès en una banda i les de l’Àtica a l’altre. Mentre les illes i illots del golf Sarònic anaven desapareixent en la foscor.

En la darrera singladura del viatge navegàvem d’Éguina al Pireu amb una parada per a fer el darrer bany a les minúscules illes Laguses si la meteorologia ho permetia.

Estem contents de com ha anat la temporada. Hem tingut força bon temps, hem pogut navegar molt a vela i gaudir de la vida a bord. A més de conèixer una mica millor un país en el que sempre ens sentim molt a gust i que esperem continuï sent tant autèntic i acollidor com sempre.
En aquests moments estem començant ja la travessa de tornada cap a casa.