Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Konstantinos P. Kavafis
Versió catalana per Carles Riba
Som a la badia de Vathi, a Itaca, un lloc que intentem evitar. Cada tarda el vent tèrmic habitual de les illes Jòniques accelera des dels alts vessants de les muntanyes veïnes convertint el fondejador en un petit infern.
Els versos de Kavafis sonen fort en els altaveus de la banyera amb veu i música de Lluís Llach acompanyat discretament per la tripulació de l’Onas…
Quan surts per feeeer el viatge cap a Itaaaca, has de pregaaar…
Si no savis, si prou escaldats, aprofitem que és cap de setmana i els llogaters de velers i les inefables flotilles són encara a les seves bases per a fondejar en l’únic racó ben protegit de la badia. Aquest cop si, podrem deixar l’Onas unes hores i anar a fer un tomb per l’illa.
Itaca no ens enganya: petita i molt muntanyosa és un país aspre i difícil. Cobert de roques, oliveres alzines i xiprers. Amb petits pobles al voltant d’una església i una taverna on prendre un cafè grec o un got de retsina sota la parra. Ens encanta
Vam salpar fa gairebé dues setmanes de Mazzara del Vallo, al sud-oest de Sicília. Navegàrem en curtes i intenses singladures amb un potent però favorable «maestrale», el vent habitual en aquesta zona. Cabotejant de port en port vam tenir prou temps per a pujar a la ciutat murallada de Sciacca i descobrir una versió meridional i salvatge de Romeu i Julieta en les lluites feudals entre els Luna aragonesos i els Perollo normands, visitàrem les impressionants runes gregues de la vall dels temples a Agrigento. Vam recórrer els estrets carrers de Licata i anàrem d’excursió a la vella Ragusa sota la pluja. Una meravellosa ciutat barroca apinyada als vessants d’un turó amagat en el «dentroterra» sicilià.
Ens hauria agradat tenir una mica més de temps per a recalar encara a Marzamemi on ens esperaven els familiars de l’Alberto, però calia aprofitar les bones condicions meteorològiques i salpar cap a Grècia.
La travessa de la mar Jònica és, en principi, la tirada més llarga d’aquest estiu: gairebé 350 milles de mar. Després d’uns dies de mestrals forts i pluges, aquest any la primavera s’ha allargat fins i tot a Sicilia, els meteoròlegs preveien bon temps per als propers tres o quatre dies i vents favorables però suaus. Resignats a fer bastant de motor carregàrem els dipòsits de combustible del veler Onas a Marina di Ragusa i salpàrem cap a llevant. Deixàrem enrere la Isola della Corrente, l’extrem sud-est de Sicilià i entràrem en una mar Jònica com una bassa d’oli.
Sorprenentment el vent de ponent va anar guanyant intensitat i aquella mateixa nit començàrem a navegar a vela amb velocitat suficient. L’endemà al matí el vent va refrescar i rolar prou com per trabujar i posar rumb a Zakintos a més de set nusos. Excel·lent
Les dues nits de travessa van ser força tranquil·les, pendents de les nombroses barques de la llum de Sicília en la primera nit i pràcticament sense albirar cap vaixell en la segona. Les previsions meteorològiques es van complir finalment i vam haver de tirar de motor en el darrer dia de travessa, amb una mar de fons una mica incòmoda que ens recordava l’inesperat ponent del que haviem gaudit en els dies anteriors.
Vam racalar a Zakintos, la més meridional de les illes Jòniques. Aquesta és una escala habitual de l’Onas i un cop amarrats, dutxats i enllestit el «Deka» el permís de creuer de les autoritats gregues anàrem a sopar els primers tomàquets farcits, musakes i dolmades de la temporada a la nostra taverna preferida, mmmm… Ja som a Grècia. Aquella nit dormirem com a soques i l’endemà, si déu vol, arribariem a a Itàca…
Hola Toni.
Ma n’alegra sapiguer de vosaltres.
M’agradan molt els teus post.
Us envio una forta abraçada des-de el oceà Pacific.
Gràcies Oscar!!
Una forta abraçada des de la Mediterrània