D’entrada, es feu evident que no era convenient començar el periple, com l’havíem previst, per Eivissa. Esperàvem vents del sud per als primers dies amb tendència a rolar a llevant durant la setmana següent. Si arrencàvem cap a les Pitiüses correríem els risc d’haver de fer bona part de la volta amb vents contraris. No mola gens. Aviat ens vam posar d’acord, posaríem proa a Menorca i ja aniríem veient…
Amb el veler Onas acabat de pintar i carregat amb menjar, beguda i tot el necessari per a passar un parell de setmanes en el mar, a mitja tarda del 16 de juny sortíem per la bocana del port de Badalona. Un cop hissades les veles posàrem proa al nord de Menorca, amb el vent del sud a l’amura d’estribord i el veler lleugerament escorat. Aquestes condicion, boníssimes, es mantindrien fins a la recalada a Menorca el dia següent. Sopàrem i es feu de nit, tard, són les nits més curtes de l’any. Començaren les guàrdies nocturnes, navegant a vela, en silenci, sota una impressionant cúpula d’estels en una nit sense lluna, vigilant els vaixells al nostre voltant i ajustant mínimament les veles per a mantenir la màxima velocitat possible. Dofins i capdolles vingueren a jugar a la nostra proa després de l’alba i a mig matí albiràrem l’illa Blanca… Teeeerraaaaa!!!!
Vam ancorar prop de l’antic port fenici de Sa Nitja, molt a prop del cap de Cavalleria, per a fer les primeres capbussades de la temporada i estrenar les joguines inflables. Al vespre aprofitàrem les darreres ratxes dels vents tèrmics per entrar a vela a Fornells i gaudirem de la calma nocturna en aquesta gran badia on dormirem com angelets.
Amb tot a la informació meteorològica discutida i analitzada, vam prendre la decisió de deixar les festes de Ciutadella per una altra ocasió i persistir en fer la volta a les Balears. Des de l’Illa d’en Colom, doncs, arrumbàrem a la profunda badia de Maó on deixàrem passar la llevantada, compràrem formatge, gin Xoriguer i avarques. Salpàrem, un parell de dies més tard, cap a Mallorca en un dia gris i rúfol, amb la característica maregassa del vent de llevant. Passàrem els següents dies navegant per la costa est de Mallorca amb escales a Cala Moltó, salvatge i d’aigües turqueses, a l’acollidora badia de Porto Colom i a la gran platja d’Es Trenc, ja al sud de l’illa. El dia de la revetlla de Sant Joan vam haver de recalar a Palma per solucionar un problema tècnic. No fou una escala prevista, voldríem haver arribat a Cabrera, però la tripulació s’hi va adaptar amb alegre resignació al principi i amb entusiasme final. Gràcies!!! La passejada pel barri antic i l’impressionant correfoc al parc de Mar van ser un dels moments més àlgids i inesperats d’aquesta travessa.
L’endemà, després d’esmorzar llevàrem àncora i passàrem entre l’illa de Tagomago i Eivissa en rumb cap a Formentera. Bordada a bordada ens vam anar apropant a la gran platja de Tramuntana que tot i la dita “s’homo pobre no té amics ni Tramuntana abrics” amb vents de ponent, poc habituals, es pot ancorar sobre unes aigües claríssimes lluny de les aglomeracions i del temporal aparent provocat pel pas incessant de tota mena d’artefactes flotants pilotats per cretins, borratxos o drogats. En la sobretaula de després de sopar, en una tranquil·litat absoluta, decidirem accelerar el nostre pas per les Pitiüses i afegir una nova escala a aquesta “volta a les illes Balears”: Ens desviaríem una mica en la travessa de tornada a casa per a intentar fondejar en el gran conus volcànic de les illes Columbretes.
El dia següent creuàrem els Freus entre Formentera i Eivissa, sense massa transit a aquelles hores del matí, i posàrem proa a Es Vedrà el gran illot al sud-oest d’Eivissa. Amb el vent a la popa anàrem encadenant trabujades fins a recalar a la gran badia de Sant Antoni, mirant d’obviar el desenvolupament urbanístic salvatge i el maltracte del Club Nàutic, per a anar a sopar a Can Berri Vell amb l’Hèctor i l’Arantxa, un oasi de bon rotllo familiar enmig del brogit embogit de l’illa.
L’endemà, en la darrera etapa d’aquesta travessa, salpàrem després d’esmorzar tranquil·lament rumb al cap de Tortosa, la punta del delta de l’Ebre. Tot i els pronòstics de calmes, aviat es va establir un xaloc suficient per a navegar a vela a bona velocitat, sense passar calor i amb un mar gairebé en calma. Deliciós. Deixàrem per estribord la vergonyant plataforma Castor que va provocar una onada de terratrèmols a la zona i que paguem entre tots… Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Urquinaona cada setmana!!!
Al vespre, al través de Tarragona vam haver d’engegar el motor i continuar navegant xino xano fins a recalar a punta de dia a Badalona i completar, un any més, la volta completa a les Illes Balears.
Crec que vam desembarcar tots prou satisfets i contents. Segur que no es van complir totes les expectatives i el viatge fou diferent del que ens havíem imaginat cada un de nosaltres, com ho són sempre els viatges en veler: originals, incerts, diferents.
