Aquest estiu celebrem els nostres primers vint-i-cinc anys de travesses i cursos en veler tornant als llocs que més estimem. Naturalment Sicília, l’illa més grossa de la Mediterrània, era una destinació obligada. Durant tots aquests anys hi hem fet escala sovint, hem recorregut totes les seves costes, gairebé tots els ports i fondejadors. Hi hem fet amics i sempre ens hi hem sentit com a casa. La història, l’art, la natura, la gastronomia hi són pontentíssims però sobretot ens atrauen els seus habitants.
Els sicilians han estat envaïts per cada potència que ha pretès dominar la Mediterrània, han suportat segles de governs inoperants i corruptes i pateixen, encara, la lacra de la màfia que està profundament infiltrada en les estructures socials, econòmiques i de poder. Paradoxalment després de gairebé segles en què la misèria obligà a molts dels seus habitants a marxar centenars d’emigrants moren cada any al mar pretenent arribar-hi. Davant de tot això els sicilians savis, murris, aparentment indolents, estoics en definitiva, han desenvolupat una admirable capacitat de supervivència, resistència i sornegueria profundament mediterrànies.
Enguany hem recorregut durant gairebé un mes la costa nord de Sicília, des de les illes Ègades fins a les illes Eòlies. Vam fer la primera escala a Trapani, la nostra base de fa tres estius i va ser un goig veure que en Gian Paolo de Columbus Yachting, la petita marina sota la madonneta en la que acostumem a amarrar, es recordava, “comme no!”, de nosaltres i ens aprecia. Ho demostrà amb dues besades i un cop de mà definitiu en una reparació pendent que sense els seus contactes hauria estat gairebé impossible. Ens reconeixen, també, a la nostra parada de fruita preferida, a la furgoneta del salumi, al petit supermercat del barri dels pescadors, a la botiga dels congelats… Ens agrada passejar entre els palaus tronats i centenaris d’aquesta ciutat antiga i relaxada, veure la posta de sol des de les muralles del lungomare i passar-nos menjant gelats.
Enla primera etapa de les travesses per Sicília vam salpar per a navegar en petits salts entre les properes illes Egades que continuen sent tant poc visitades pels guiris com sempre. Fondejàrem al sud de Favignana, per tastar els saborosos Canoli, canelons de pasta fullada farcida de ricotta dolça i visitàrem les impressionants instal·lacions de l’almadrava que feren dels Florio una de les famílies més riques d’Europa a principis del segle XX. Vam capbussar-nos en les aigües turqueses de Cala Rotonda i cenyirem cap a la remota i abrupta illa de Maretimo per a gaudir de les aigües increïblement clares a Conca i les vistes aèries des de Punta Troia. Finalment navegàrem fins a la petita Maretimo on el mar és tan transparent que les barques del port sembla que levitin sobre el fons de sorra blanca i visitàrem les pintures rupestres de la Cova del Genovese. Per a decepció de l’Ana, les autoritats del parc natural ja no obliguen a amarrar en boies i no fórem visitats pels guapíssims vigilants d’altres anys.
Des de les illes Egades vam enfilar cap a San Vito lo Capo, l’extrem nord-occidental de Sicília i entràrem en el gran golf de Castellammare per a fondejar a Scopello, una cala perfecta per a nedar, gaudir de les vistes i casar-se, és un dels racons més bonics i romàntics de l’illa. Finalment anàrem a amarrar al peu de les muralles de Castellamare on vam ser acollits, amb abraçades i petons per en Benedetto, el gegant amb la veu rogallosa del padrino que gestiona el pantalà més simpàtic del poble. Vam enxampar, a més, les festes i hi tocaven uns dignes tributaris de Nirvana. Rodó
En la darrera etapa d’aquesta etapa ens va tocar fer un munt de bordades amb major i trinqueta contra un llevant persistent fins a doblar la imponent tossa de Capo Gallo i recalar, finalment, a la Cala, el port vell de Palermo. La capital de Sicília és una escala habitual en els viatges del veler Onas, hi tenim uns hàbits gairebé rituals: visitar en Maurizio a la Libreria del Mare, per a repassar la llista d’amics i coneguts, comprar algun llibre interessant o encarregar una carta. Malauradament enguany ha tocat comentar, amb tristesa, la desaparició de l’última Llibreria Nàutica de Barcelona, quina vergonya! Aprofito també per a anar a veure la sorprenent Annunziatta renaixentista d’Antonello de Messina, intento tenir una estona per a seure en la penombra de la petita església normanda de san Cataldo i menjar els millors Arancini, les boles d’arròs farcides i arrebossades, prop de quattro canti. L’Ana compra a les botigues dels indis les robes més fresques per a la temporada i jo m’emprovo barrets. Tenim ganes que ens convidin a unes noces per a poder encarregar-hi els vestits més estrafolaris i lluents. A la nit anem sempre a fer una volta i un got al barri de Vucciria que, tot i que no ha perdut del tot el seu aspecte decadent i marginal, està de moda entre el jovent alternatiu i ja no és tan inquietant.
A Palermo vam fer un canvi de tripulació. Va marxar un grup de noies, entre elles la meva filla de torna a per a reincorporar-se a l’escola de vela on fa de monitora (collons!, com passa el temps!!) i arribaren vells coneguts amb els que compartiriem la travessa fins a les Illes Eòlies. En el primer dia de la segona etapa teníem previst costejar fins a Cefalú però, un cop fora de la badia de Palermo, es va entaular vent de llevant, contrari i es féu evident que no hi arribaríem de dia. És un lloc del qual no tenim massa bons records, el fondeig és precari, el port incòmode i car, el poble bonic però ple de turistes. Buscàrem una alternativa més propera en un tram de costa que havíem negligit altres vegades. Per les lacòniques informacions del derroter San Niccola l’Arena semblava un portet prou resguardat però sense massa interès. Així és, un lloc petit, senzill, amb poc turisme. Tal com ens agrada. Tornant de la passegiatta cap al veler vam topar-nos amb una parada a peu de platja on feien peix a la brasa: molls, lloritos, sards, gambes vermelles… fresquíssims, taules i cadires de plàstic, cap turista, estovalles de paper, bon vi… un descobriment!
L’endemà, un front fred i el vent de mestral acabàren amb la calorada dels darrers dies i ens van impulsar, molt ràpids, amb forta maregassa i cel de tardor. Quin plaer navegar amb vents favorables després de tants dies de cenyir!! Al vespre intentàrem fondejar a redós del gran espigó de Santa Agata però hi estaven fent obres i no ens hi van deixar entrar. Continuàrem, a corre-cuita, fins a la nova marina de Capo d’Orlando, un antic port, precari, tronat i gairebé inaccessible durant una pila d’anys per manca de fons. Ara hi ha una marina moderna, amb tots els serveis, enorme i sense cap gràcia. Sobre el cap de la simpàtica i joveníssima noia que em cobra a l’oficina de la marina penja, prop del crucifix, la famosa foto dels jutges Falcone i Borselino, assassinats per la màfia. Darrerament la veig sovint, a Palerm, a la cala, n’han fet un mural gegantí. No sé si és un signe veritable de desafiament cívic, tant de bo, o simplement han estat incorporats al santoral meridional com el padre Pio o altres personatges estrafolaris.
Vam salpar cap a les illes eòliques amb un dia radiant i fresc, amb vent de mestral moderat i una lleugera mar de fons de record del front fred que acabava de passar. Albiràrem aviat les illes com un grup de conus retallats a l’horitzó. Són totes volcans, alguns actius. De fet, unes poques setmanes abans de la nostra arribada el Stromboli havia fet una erupció més potent del que és habitual i els turistes van fugir esporuguits. Cap al migdia vam recalar al porto di Levante de Vulcano. Fondejar a les illes Eòlies és complicat, hi ha pocs llocs amb un fons raonable per a ancorar però aviat vam trobar un raconet adequat, envoltats d’una intensa olor a ous podrits, arreu pugen del fons petites bombolles sulfuroses que trenquen a la superfície i ens recordàren que som sobre un volcà actiu… A mitja tarda vam desembarcar per a fer l’ascensió al Vulcano, no és massa llarga, una hora mal comptada, però és intensa i no hi ha una sola ombra. És recomanable anar ben calçat, dur barret i aigua. L’espectacle del gran cràter, les fumaroles, les taques de sofre d’un intens groc canari i les vistes panoràmiques de les illes Eòlies i el Etna és corprenedor especialment per la tarda amb el sol ponent-se darrere les illes. Un cop a baix ens va costar una mica complir els encàrrecs, gel i pa, totes les botigues eren tancades però els simpàtics treballadors del bar del port ens en van vendre a bon preu. A bord ens esperava una bona dutxa i una fantàstica fideuà.
L’endemà creuàrem l’estret canal per a navegar fins a Lipari, la més gran de les illes de l’arxipèlag, passàrem el dia ancorats al peu de l’antiquíssima pedrera de pedra tosca amb uns fons de sorra blanca especialment clar i al vespre anàrem a tirar el ferro a prop de Marina Corta, sota mateix de les antigues muralles de l’acròpolis fortificada successivament per grecs, romans, àrabs, normands, catalans i borbons. Ens agrada molt passejar pels estrets carrerons de l’únic poble una mica gran de l’arxipèlag, ben conservat, senyorial i tranquil, especialment si ens allunyem dels dos carrers centrals plens de botigues i turistes.
Hi ha dues coses que sempre he envejat dels creueristes italians: els barnussos i els braguetones (els petits eslips que llueixen sense vergonya, estic fart dels llarguíssims banyadors que portem els homes a casa nostra), vaig comprar un barnús abans de començar la temporada però no em vaig atrevir amb el banyador. En una botiga de Lipari en tenen d’oferta, de tots els colors i talles… fins i tot m’atreviria a comprar-ne un de blanc.
– voglio il bianco, prego
-Per voi?… no, bianco no
-alora?
-Nero o blu…
Amb un italianissim braguetone, negre com una sotana, continuem el nostre periple, cap al nord fins a la petita illa de Panarea, molt coneguda darrerament entre els papanates perquè alguns famosos hi passen vacances de tant en tant i és ple de badocs. Té un parell de bons fondejadors i una vista esplèndida del Stromboli. Una de les cales en les quals acostumem a fondejar té un nom intrigant: Cala del Draut. El temut pirata Draut o Dragut (turgut reis) era un corsari turc i almirall otomà, lloctinent i successor del famós Barbaroja. Fou capturat pels genovesos i el bei de Tunis hagué d’entregar tabarka per a rescatar-lo. Aquest mar és tan antic i fa tants anys que ens coneixem, ens esbatussem, comerciem o pirategem, tot alhora normalment, que les històries hi estan irremeiablement entrellaçades. LLegeix la història de Tabarka al bloc de l’Onas
Aquesta vegada no podrem pujar al cim del Stromboli a veure els impressionants espetecs de lava, l’activitat és massa potent i no està permès acostar-s’hi més enllà de la base. Tant se val, paga la pena anar-hi per a gaudir del fondeig, fer la passejada pel petit poble emblanquinat, prendre un bianco a la plaça amb vista al volcà i contemplar des del mar l’espectacle nocturn de la lava baixant per la Sciara di Fuoco.
L’endemà al matí, amb la coberta negra de cendra, posàrem proa a l’estreta península de Milazzo en la darrera i plàcida singladura de travessa. Amb aquests vells amics, enamorats també de Sicília, hem conegut indrets que desconeixíem, ens han ensenyat un secret per a que la pasta surti més bona i una varietat de vi sicilià que ens ha conquistat. Gràcies!
Un cop amarrats al peu de la fortalesa de Milazzo entrem en l’espiral embogida de cada canvi de grup: bugaderia, neteja, compra, gas… Per a tenir-ho tot a punt per a salpar de nou. Amb la nova tripulació ens acomiadarem de Sicília, navegarem de nou cap a les illes Eòlies i, en la travessa nocturna de la mar Tirrena meridional fins a la Costa Amalfitana i la badia de Nàpols, gaudirem de l’espectacle excepcional de veure caure la lava del Stromboli per la Sciara di Fuoco, però aquesta és una altra història.
