Després de dos mesos llargs navegant de Barcelona a l’Alguer, la travessa de Sardenya a Sicília i els creuers per la costa nord de Sicília a començaments d’agost estàvem amarrats al port vell de Bastia, una petita ciutat al nord-est de Còrsega, antiga, tronada i agradable, esperant una nova tripulació amb la qual emprendríem el següent periple cap a l’estret de Bonifaci i el nord de Sardenya. Ja teníem enllestides les feines habituals de cada canvi de grup i aprofitàrem el dia regalat per Vueling per a anar en tren fins a Corte a contemplar les impressionants vistes d’aquest niu d’àligues fortificat en les muntanyes més altes de l’illa, visitar el Museu de la que fou efímera capital de la Còrsega independent i refrescar-nos als gorgs solitaris que envolten el poble.

Un cop embarcada la nova tripulació i estibades, amb dificultat, les maletes rígides vam navegar un parell de dies resseguint tranquil·lament les platges desertes al peu de les altes muntanyes de la costa de llevant fins a Porto Vecchio, una profunda badia al peu de la ciutat murallada que ens regalà uns focs artificials espectaculars però massa propers, encara en queda una marca a la coberta de l’Onas… Teníem intenció de passar els següents dies en les illes i illots propers a Bonifaci abans de travessar cap a Sardenya però la mestralada, senyora indiscutible de l’estret, ens obligà a canviar de plans. Amb la previsió meteorològica ben estudiada vam salpar de Porto Vecchio abans que el temporal adquirís plena potència i creuàrem l’estret de Bonifaci amb vents de fins a força 7. Navegàrem a més de nou nusos de velocitat, amb un ris a la vela major i trinqueta, ben atents a les cartes nàutiques per a evitar els esculls i buscar recer a sotavent de l’arxipèlag de la Maddalena, molt proper a Sardenya. Vam passar el temporal a Cannigione, un dels fondejadors més segurs de la zona,on poguérem descansar i sopar a la Tavola Azzurra, un dels xiringuitos més concorreguts i simpàtics del poble. A l’estiu els temporals són poc freqüents a la Mediterrània però, gestionats amb prudència, ens ajuden a valorar, encara més, el bon temps habitual.

Acabat el tràngol, posàrem proa al sud per a doblar Capo Ferro i passar de llarg ràpidament la famosa i exclusiva Costa Smeralda, molt útil per a concentrar embarcacions ridícules i armadors exhibicionistes i deixar la resta de l’illa per a ser gaudida amb normalitat. Ja de lluny albiràrem la tossa imponent de l’illa de Tavolara, un lloc especial i molt estimat per la tripulació del veler Onas on vam ajudar a rodar el capítol de la sèrie de televisió Thalassa “El regne més petit del Món”. Ens hi vam acostar a poc a poc fins a fondejar a la badia de Tavernes i gaudir de les darreres llums del dia prenent un spritz en harmonia. L’endemà desembarcàrem a l’illa, plena de visitants, per a prendre una cervesa a l’ombra en l’ambient bulliciós i relaxat de l’embarcador, passejar per la sorra, tan blanca que fa tancar els ulls, i visitar el petit cementiri. A la tarda vam emprendre la darrera singladura del viatge fins a Olbia navegant a tota vela i maniobrant com una tripulació coordinada i ben entrenada entre altres velers que intentaren, infructuosament, aguantar-nos el ritme… un dia perfecte!

Olbia fou la nostra base per a navegar cap a l’estret de Bonifaci les següents setmanes. És una petita ciutat a la costa nord-oriental de Sardenya al fons d’un gran port natural. És un bon lloc per a fer canvis de tripulació, ja que té aeroport internacional, tots els serveis necessaris i moltes opcions per a amarrar o fondejar amb seguretat. El millor lloc, però, és el Circolo Nautico, un petit club agradable i molt proper al centre. En plena temporada és difícil trobar-hi lloc però ens coneixen i miren d’encabir-nos-hi sempre que poden. Aquest és, també, un bon lloc des del qual explorar l’interior de l’illa, molt autèntic i desconegut. Val la pena visitar algun dels impressionants Nuraghes, les fortificacions megalítiques prehistòriques característiques de Sardenya o els pobles de muntanya on es pot tastar la millor cuina sarda.

Un cop fetes les explicacions de seguretat, maniobra i vida a bord necessàries enfilàrem el llarg canal balisat per a navegar entre les muscleres que omplen les vores de l’estreta badia i sortir a mar obert on hissàrem veles i posàrem proa a Cala Moresca. Un lloc que m’agrada molt, just al sud de cap Figari, entre la terra ferma i l’illot de Figarolo. En temporada, acostuma a estar força ple durant el dia però poques embarcacions s’hi queden a passar la nit. A més de gaudir de les aigües turqueses i de la platja cal fer l’excursió al petit “cementiri dels anglesos”, prop de Cala Greca, on hi ha enterrades les víctimes d’alguns naufragis i, si no fem gaire soroll, al vespre podrem veure com els senglars baixen a la platja.

En aquesta zona no acostuma a faltar el vent i després d’esmorzar vam hissar la vela major i la trinqueta per a cenyir contra el vent de gregal i una maror prou formada. Vam deixar enrere cap Figari amb un parell de bordades i, amb l’esperada rolada del vent, vam poder remuntar la costa directament fins a arribar de nou a l’arxipèlag de la Maddalena amb la tripulació desesperada per fer una capbussada. Foren unes quantes hores de maniobres feixugues però calia deixar enrere el col·lapse de la Costa Smeralda i trobar un fondejador adequat per a passar la nit. Vam triar Porto Palma, al sud de Caprera on hi ha espai per a fondejar una flota sencera, fons adequat i poquíssimes edificacions. Podríem haver anat a Stagnali un lloc salvatge i solitari, el meu fondejador preferit en aquesta zona, on sovint no hi ha cap embarcació fins i tot en ple agost perquè l’entrada és molt difícil però l’aigua és una mica tèrbola i no acostuma a agradar als banyistes.

L’endemà aixecàrem el ferro i enfilàrem el pas entre la Maddalena i Sardenya fent trabujades sota la famosa roca de l’Ós entre motores navegant a tota màquina per a arribar cap al migdia a l’impressionant fondejador verge entre les illes de Santa Maria, Razzoli i Budelli on es pot fondejar pràcticament a recer de tots els vents entre centenars o milers d’embarcacions de tots els tipus i mides, fer una capbussada a la famosa Platja Rosa o anar d’excursió fins al far. Si ens sembla que està massa ple podem continuar fins a Lavezzi, un altre fondejador verge, amb grans roques granítiques, aigües turqueses, sorra blanca i encara més vaixells que l’anterior. Són llocs que val la pena visitar però hi ha, també, centenars de fondejadors molt més tranquils i tant o més atractius. Sovint continuem fins a albirar les grans roques arrodonides del Capo Testa, l’extrem septentrional de Sardenya, on es pot trobar protecció dels vents més habituals i molt d’espai per a tirar el ferro i gaudir de l’aigua i la platja en tranquil·litat.

En la següent etapa acostumàvem a navegar fins a Castelsardo, una base habitual i molt estimada del veler Onas. És un petit port municipal lluny del bullici de l’estret de Bonifaci on hi ha gairebé sempre lloc per a amarrar i els preus són raonables. A més, hi ha un supermercat i una bugaderia a peu mateix de pantalà, no es pot demanar gaire més. Un cop dutxats val la pena pujar al poble enfilat dalt d’un turó sobre el mar i fortificat successivament per genovesos i catalans.

En la darrera travessa de l’estret ens acomiadàrem, fins a l’any que ve!, dels mariners i l’encarregada de la benzinera amb petons, abraçades i unes ampolles de patxaran de les que fa l’Ana amb els aranyons que recollim al Pallars a la tardor. Posàrem rumb a l’illa de l’Assinara, cenyint al vent de mestral i conta l’onada que anà desapareixent a mesura que ens hi acostàvem. Aquesta illa fou durant molts anys una presó de màxima seguretat, avui és un parc natural on ases salvatges endèmics, cabres i senglars campen lliurement sense que ningú els molesti. Amarràrem a una de les boies del parc a Cala d’Oliva sobre unes aigües turqueses i transparents. És el nostre fondejador preferit, prop del poble emblanquinat, en realitat eren les residències dels funcionaris penitenciaris i les seves famílies. És també el millor punt de partida per a fer l’excursió fins al pic de les antenes, una volta a peu d’unes quatre hores en què anàrem topant-nos successivament amb cabres, ases i senglars poc acostumats a veure gent i gaudirem de l’espectacular vista des del punt més alt de l’illa.

Després del bany en les cristallines aigües de la platja de la Pelosa anàrem a Stintino, el lloc on reubicaren els habitants de l’Assinara quan l’illa fou convertida en presidi a finals del segle XIX. És un poblet tranquil i agradable on hi ha una gran afició a la vela llatina. Hi arribàrem per a la festes de la mare de Déu de la Batalla, patrona del poble amb processó marinera, amb bisbe i tot, i uns bonics focs artificials.

L’endemà, salpàrem cap al pas de Fornelli que separa l’Asinara de Sardenya. És un pas complicat en el qual cal seguir una doble enfilació, primer per proa i després per popa, per a trobar fondàries d’almenys tres metres. L’hem passat moltes vegades però sempre amb una certa tensió, cal fer-ho ben concentrats i amb un estricte control de la navegació si no es vol acabar embarrancant a les pedres. Un cop superat el pas retrobàrem la maregassa i el vent de mestral, favorables, que ens permeteren navegar molt ràpids fins a doblar, a la tarda, els impressionants penya-segats del cap de la Caça i entrar en la gran badia del port del Compte on fondejàrem ben arredossats dels vents del nord per a passar la nit i gaudir d’una fantàstica fideuà a bord.

En la darrera singladura d’aquestes travesses anàrem a fondejar a cala de la bombarda, de sorra claríssima i aigües turqueses i amarràrem finalment al peu de les muralles de l’Alguer la ciutat catalana de Sardenya. Vam gaudir, a més de l’habitual passejada per la vila vella, del recital de poesia “Emparaulant la vida” de l’actiu Sivia Bel acompanyada pels flamencs Juan Manuel Galeas i Cia amb motiu de la celebració de la diada nacional de Catalunya en els jardins de vil·la Mosca. Llibertat Presos polítics i exiliats.